Pèricles no hi és. Breu història nova de l'antiga Grècia

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 1

Pèricles no hi és

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 2

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 3

Pèricles no hi és Breu història de l’antiga Grècia Borja Antela-Bernárdez

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 4

Primera edició en llengua catalana: novembre 2009

© Borja Antela-Bernárdez, del text © Editorial UOC, d’aquesta edició Rambla del Poblenou, 156 08018 Barcelona www.editorialuoc.com © Realització editorial: El Ciervo, 96, S. A. ISBN: 978-84-9788-869-1 Dipòsit legal: Impressió: Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic, químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escrita dels titulars del copyright.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 5

Autor Borja Antela-Bernárdez Borja Antela Bernárdez (Moaña, Pontevedra, 1977) és doctor en Història de Grècia per la Universitat de Santiago de Compostel·la (2004). Gallec de naixement, escull Catalunya com a terra d’adopció i des de 2005 és professor d’Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de la Universitat Oberta de Catalunya. Des de 2007, és també membre del Wolfson College (Oxford University, Regne Unit). Estudiós del món grec, i en especial del segle IV aC, és un especialista en la figura d’Alexandre Magne i els regnes hel·lenístics. Ha publicat el llibre Alexandre Magno e Atenas, única obra sobre història de la Grècia antiga en gallec, així com diversos articles en revistes de destacat prestigi internacional. Alhora, ha participat en iniciatives de divulgació de la Història Antiga, col·laborant amb entitats com Catalunya Radio i TV3, entre altres.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 6

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 7

Timeo danos et dona ferentes Virgili, Eneida, II, 49.

Al meu pare, sempre, pels grecs.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 8

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 9

9

Índex

Índex

Pròleg

........................................................................

11

Introducció ..................................................................

15

El “miracle grec” .......................................................... Capítol I. Els inicis del món grec ...................... 1.1. Món micènic i minoic .................................. 1.2. La època fosca: s. XII a VIII aC...................... 1.3. El mite grec .................................................... Capítol II. Grècia arcaica .................................... 2.1. 2.2. 2.3. 2.4. 2.5.

L’època arcaica (s. VIII a V aC) .................... La colonització grega .................................... Esparta ............................................................ Atenes durant l’època fosca i arcaica ............ Atenes sota el Govern de Pisístrat ................

Capítol III. L’època clàssica ................................ 3.1. Clístenes o la democràcia atenesa ................ 3.2. Els perses ........................................................ 3.3. Les guerres mèdiques ....................................

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 10

10

Pèricles no hi és

3.4. La Pentecontècia i la Lliga Atenesa .............. 3.5. Conseqüències de la guerra del Peloponès.... 3.6. El segle IV i la lluita d’hegemonies .............. Capítol IV. Una nova era ...................................... 4.1. El domini macedoni ...................................... 4.2. El món hel·lenístic ........................................ 4.3. Epíleg: la fi d’un món? La conquesta romana Bibliografia ..................................................................

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 11

11

Pròleg

Pròleg

Aquest llibre neix d’una inquietud molt tendra i antiga. La meva història pròpia està farcida de records escrits en clau grega, com ara els contes del meu pare, aquella Ilíada per a infants que ell mateix s’inventava, les discussions escolars amb els professors, al poble, sobre herois i déus, la trobada de la llum hel·lènica als ulls de la meva dona en un viatge memorable... Però no sóc jo l’únic que beu de la font grega: la nostra mateixa cultura, per occidental i mediterrània, està malalta d’una mena de complex psicoanalític sobre la Grècia antiga. I és que és allà, a l’omphalus o melic del món, a on dirigim constants mirades inquisidores, a la recerca de les solucions perdudes per resoldre els problemes i les dificultats quotidianes del nostre present. El present, no cal pas dir-ho, és tan afí al record grec que Grècia representa la culminació de l’esperit humà. I és això, i molt més. L’antiga Grècia, davant de la història de l’ésser humà, ha estat un dels models bàsics a on els homes al llarg del temps han tornat els ulls per comprendre el món i donar respostes als problemes que s’anaven trobant. L’Hèl·lade ha estat la inspiració durant totes les èpoques, i encara a dia d’avui se’ns presenta no només com el reconegut bressol de la cultura occidental i la primera llavor del que nosaltres anomenem Europa, sinó també com un espai històric on podem tractar de resoldre totes aquelles preguntes que afecten el nostre món actual, com els components del sistema democràtic, les

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 12

12

Pèricles no hi és

dificultats socials produïdes per les guerres, el contacte amb altres pobles davant del problema dels estrangers o la situació de la dona i els conflictes de gènere. Habitualment, però, Grècia ha estat també una obsessió. Europa ha cercat assemblar-se als grecs en tot moment. I, no ho hauríem d’oblidar, el passat és una construcció del present. I al passat grec hi hem bolcat totes les nostres esperances, per tal de veure en el seu mirall una visió perfecta de tot allò que hauria de ser i no és. Resultat d’això és el títol d’aquest llibre, Pèricles no hi és, una clara referència a la necessitat d’oblidar certs paràmetres tradicionals de la forma en què hem entès la història antiga grega. L’esplendor daurat del record hel·lènic ha de ser reprès, per tal de veure com la veritable esplendor dels grecs rau, no ja en la seva idealització, sinó en la seva utilitat com a mirall de la contemporaneïtat, del nostre propi temps. Només així deixarem de carregar als grecs les nostres pors i els nostres desitjos, per fer-nos conscients que tot allò que cerquem en ells, en el fons, surt de nosaltres mateixos. Alhora, hi ha un altre aspecte d’aquesta “absència de Pèricles” que vull matisar. I és que en la història que conta aquest llibre he decidit deixar de banda alguns dels personatges tradicionals del relat d’una història de Grècia. La raó és ben simple: no cal. Molts aristòcrates grecs han estat presents en la historiografia sobre el temps hel·lènic com una mena de demostració que era aquesta elit econòmica i cultural aristocràtica la que regulava el geni dels grecs. Tot i això, no és necessari recórrer a la memòria d’aquests personatges individuals per parlar d’història, ja que cap home és veritablement història, sinó que són els seus contemporanis els que el converteixen en un record indeleble que cal guardar en les cròniques. He preferit prestar més atenció i veu, en la mesura del

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 13

13

Pròleg

possible, al col·lectiu, en la mesura que és qui de veritat podem dir que és l’ingredient clau de la recepta de la història. Per acabar, aquest llibre no seria possible sense algunes persones que han estat al meu costat en tot moment, com ara la meva família, amb la meva mare al capdavant, i la meva àvia, in absentia, ja que totes dues han estat un indeleble exemple d’inspiració de superació. El meu pare, és clar, és en certa mesura responsable, també, de la meva hel·lenomania, amb els seus relats de grecs i troians. Pel que fa a l’Autònoma, tant Jordi Cortadella com Isaias Arrayás o Oriol Olesti han estat pilars de discussió i d’aprenentatge. Alberto Prieto va confiar en mi quan ningú no ho hauria fet, i això em representa un deute personal amb ell. Però Toni Ñaco del Hoyo, el meu bon amic, és el responsable de molt del que he fet sobre història antiga a Catalunya, i vull aquí recordar l’estima personal i el respecte professional que li tinc. A part d’això, hi ha una persona gravada a foc a la meva memòria, i és la meva dona, Mireia Bosch Mateu. Sense el seu suport, i el de la seva família, res d’això no estaria ara escrit. Per últim, vull dedicar aquest llibre als meus alumnes i a totes les persones que alguna vegada han estat a les meves classes al llarg d’aquests darrers anys, i en especial al grup anomenat Associació de Víctimes del Miracle Grec, ells ja saben qui són. Us porto a tots a dins del meu cor. Potser cal ja, d’una vegada, deixar de parlar de mi, i centrar-se en allò que ens ocupa. Grècia, doncs, ja ens espera. Fa mil·lennis que ens espera. Ha estat allà, al recòndit passat, sempre. Nomes ens queda començar el viatge del coneixement i sentir les glòries d’aquell poble que ara us convido a retrobar. Llavors, podem començar pel principi amb aquell “Canta, musa…”, i deixar-nos portar…

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 14

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

Página 15

15

Introducció

Introducció

L’objectiu primordial d’aquest llibre és donar una visió breu de la història de la Grècia antiga, encara que sense perdre rigor. Però parlar d’abreujar una història que comença a finals de l’edat del bronze, cap a mitjans i finals del segon mil·lenni abans de Crist, i acaba, per dir-ho d’alguna manera, als voltants de l’any 31 aC pot semblar una tasca gairebé impossible. No ho és pas, però no ho negarem, no és tampoc quelcom fàcil. Per això, una introducció sembla adient per entendre correctament de què estem parlant. En primer lloc, hem de tenir en compte que qualsevol cultura és el resultat de l’adaptació de l’ésser humà a l’entorn, ja sigui geogràfic, climàtic o productiu, per assenyalar els condicionants més destacats. A Grècia, aquests condicionants són fonamentals, ja que el territori balcànic que nosaltres anomenem Grècia (i que els grecs anomenaven, entre altres maneres, amb el mot Hèl·lade) és principalment un espai no gaire propici per als cultius, molt muntanyós, amb canvis de terreny i espais abruptes, que tot i ser un atractiu per als turistes d’avui dia, en el seu moment va dificultar la prosperitat dels humans de l’antiguitat. D’aquesta manera, Grècia, que no pot dependre gaire de la seva terra, haurà d’encarar-se a l’altre element definidor de la seva geografia: el mar. I és que no es pot pas entendre la història aquí recollida deixant de banda l’important vessant marítim dels grecs, un mar que és ple de monstres i de perills, com els que haurà d’afrontar

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 16

16

Pèricles no hi és

Odisseu, però que també és un mar comunicant. Els romans, no pot haver-hi cap dubte, van convertir el Mediterrani en el seu propi mar, en aquell mare nostrum llatí, però segles abans que ells els grecs, dirigint les seves naus més enllà dels ports de l’Orient, van arribar als confins occidentals del món conegut (la nostra Empúries n’és un bon exemple, però no el més agosarat). Potser per la fragmentació del terreny, potser per les diverses invasions de pobles diferents que durant el segon mil·lenni abans de Crist passen per la península balcànica, sigui pel que sigui, una de les característiques primordials dels grecs és la seva obsessió per l’autonomia, veritable clau de bona part de la seva idiosincràsia cultural. Aquesta obsessió constant d’autogovern portarà les comunitats ciutadanes gregues a mantenir sempre un fort desig de llibertat, i a ser enemigues acèrrimes de qualsevol mena de projecte d’unificació dels diferents centres governamentals, normalment de format urbà. D’aquesta manera, la història de Grècia és una història de les ciutats de Grècia, de les poleis. Alhora, però, aquesta divisió de les diferents comunitats portarà també a una complexa relació de desconfiança mútua entre les ciutats, i també a la lluita interna entre veïns pel control dels escassos recursos i la defensa de la pròpia autogestió. I en certa mesura, la història antiga de Grècia és també una interminable descripció d’enfrontaments, batalles i combats en defensa de la seva autonomia per part de cada ciutat. Curiosament, i potser com a resultat d’aquestes nombroses guerres, els grecs van acabar entenent que la millor manera de garantir el manteniment de la pròpia autonomia era, sense dubtes, la imposició de la submissió de la resta dels grecs. Resulta evident que aquesta mena d’intents imperialistes van obtenir com a resposta més i més lluites.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 17

17

Introducció

Simplificant molt i molt el problema, podríem dir, doncs, que resulta extremament difícil definir què vol dir ser un grec del món antic. Heròdot, el pare de la història, ho fa dient que grec és aquell que parla grec, prega als déus dels grecs i coneix la cultura de Grècia.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 18

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 19

© Editorial UOC

19

El “miracle grec”

El “miracle grec”

Conceptes com bellesa, joventut, innocència, saviesa (filosofia), etc. conformen un concepte del món grec que anomenem “el miracle grec”, que podem definir com una forma de concebre el món de la història antiga de Grècia com una imatge construïda sobre l’admiració de l’esplendorosa bellesa de les seves escultures i sobre l’atractiu de les seves doctrines filosòfiques, recuperades a partir del Renaixement i reforçades per la idealització dels models polítics a partir de la Revolució Francesa (igualtat, fraternitat, llibertat: recordem que Napoleó es converteix en emperador a Egipte, seguint Alexandre el Gran o l’emperador romà August). Enfront d’aquesta concepció del món grec com a miraculós, històricament ens trobem amb la realitat de l’esclavisme i la guerra, constants del món grec, o amb l’obsessió de cada ciutat independent per imposar el seu domini polític sobre les altres ciutats. El miracle grec és el resultat de la idea que la cultura grega, mare de la cultura occidental, havia sorgit gairebé del no-res enmig de civilitzacions molt menys consistents culturalment. Segons el gran mestre Bermejo Barrera, “l’Historiador idealitza aquesta societat que estudia i projecta en ella els seus ideals”, i estableix així una mena de malaltissa identificació, en format de mirall, i sovint de caire inconscient, entre el temps present i la seva imaginació històrica al voltant del temps passat, al qual dedica la seva recerca. Aquesta relació

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 20

20

Pèricles no hi és

de l’historiador de la Grècia antiga amb el seu objecte de treball ha cimentat, doncs, una imatge idíl·lica del món grec, que cal desconstruir, per tal de veure Grècia en la seva veritable esplendor, en la seva autèntica dimensió. El problema d’aquesta idealització prové, d’una banda, de qüestions de caràcter historiogràfic i ideològic, i d’una altra, d’una voluntat de deformar la imatge del món clàssic, paradigmàticament grecoromà, per adequar-la a les respostes necessàries que han de donar solució a les preguntes que l’historiador fa al passat sobre la situació i les dificultats del seu propi present. Els grecs eren, segons això, artistes, científics, filòsofs i, en general, dominadors de tot tipus de reflexió i representació cultural, al mateix temps que, com a conseqüència d’això, són considerats com els pares de totes les arts i les ciències. En primer lloc, a través de l’arqueologia i la història de l’art (el fundador de la qual, J. J. Winckelman, considerava l’art grec com la culminació de la concepció estètica humana, model inassolible de tota representació artística), l’art grecoromà es constitueix com el fonament bàsic de l’ideal artístic. Segons això, a Grècia s’assentarien les bases estètiques de la cultura occidental. Per què? Perquè en l’art grecoromà Winckelman hi veia la representació d’idees com Bellesa, Joventut i Llibertat. És a través d’aquesta concepció del món grec que, a partir d’aquests ideals, es concep la Grècia antiga com un moment idíl·lic en la vida de l’home, en el passat de la humanitat. Bellesa i joventut apareixen clarament representades en l’art (els kouros i kores, representacions típiques de joves del període antic, les estàtues dels déus en el món clàssic o els models atlètics de l’hel·lenisme) mitjançant una concepció artística que ressalta els músculs, la vitalitat de les figures, físicament perfectes, sovint en una postura més humana que la

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 21

21

El “miracle grec”

de la mateixa humanitat. El problema d’aquesta concepció miraculosa del món grec prové, sobretot, de l’espai ocupat pel concepte de llibertat, que, de forma evident, resulta una idea problemàtica, a partir de les múltiples possibilitats a l’hora de definir què significa llibertat. És aquí on el miracle grec topa amb el seu sentit polític. Llibertat fa referència a la idea de participació global dels grecs en l’activitat política: cada ciutadà té el dret i el deure i la capacitat per participar en la presa de decisions de la seva comunitat, a través del model democràtic clàssic. Per mitjà del seu vot a l’assemblea, pot decidir directament sobre el seu destí. La idealització de la capacitat de l’home grec per decidir sobre ell mateix i sobre la seva comunitat que implica la idea de llibertat (com a capacitat de decisió individual sobre el seu destí polític). També llibertat en el sentit de reflexió científica alliberada de lligams i concepcions divines (mite enfront de logos). Però podem veure clarament les contradiccions d’aquest concepte de llibertat per al món grec: 1) Llibertat enfront d’esclavisme: un gran problema a l’hora d’enunciar la naturalesa liberal del món grec és la seva dependència del sistema econòmic de base esclavista. Llibertat i esclavisme no són conceptes compaginables; no obstant això, en el món del segle XVIII, com en el món grec, es podia apreciar una diferència en la concepció de naturalesa humana, entre civilització i barbàrie, que justificava no solament l’esclavisme, sinó també la colonització de pobles inferiors, ja sigui per la seva pròpia naturalesa (bàrbars) o perquè encara no havien arribat al grau de civilització en què es trobaven els colonitzadors. Aquesta concepció de la llibertat a Grècia és producte d’aquesta realitat. 2) Llibertat enfront de participació política: una vegada més, aquí apareix representada la identificació dels ideals del

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 22

22

Pèricles no hi és

present amb els del passat. La participació política dels grecs és un mite provinent de la utilització de la part pel tot: Atenes és el nostre més destacat espai de coneixement en la història de Grècia, ja que és la major productora de textos, opinions, etc. de l’Hèl·lade, i per això, també és la polis de la qual més informació ens ha arribat. Per tot això, solem parlar de democràcia grega quan volem parlar de democràcia atenesa. No tots els grecs eren democràtics, i ni tan sols tots els atenesos (com demostra la instauració de l’oligarquia després de la guerra del Peloponès). Aquesta utilització d’Atenes com a model que pot provenir, com dèiem, del monopoli que la polis àtica manté pel que fa a les nostres informacions textuals, també té un significat específic per al món contemporani que creu en aquesta teoria, com és el del naixement de l’Estat modern, representatiu. L’aparició al segle XVIII, amb la Revolució Francesa, i ja abans, amb la Revolució Anglesa, de teories polítiques basades en la demanda de nous sistemes polítics de representació del poble en els òrgans de govern duen a la idealització de la democràcia clàssica. Així mateix, tal com comentàvem en parlar de llibertat enfront d’esclavisme, no tots els grecs són lliures, i no tots els grecs són ciutadans, per la qual cosa només un grup d’aquests grecs, aquells que per naixement tenien la ciutadania, duu a una comparança amb el món contemporani que se salda amb la idea platònica que, com a Roma (on el Senat es componia de ciutadans amb una renda específica superior a la mitjana, això és, estava format pels ciutadans més rics), només podien participar en la vida política activa els millors, és a dir, els més rics, l’elit, que amb el seu domini econòmic monopolitzava en gran mesura també el domini cultural. D’aquesta manera, tenim una afirmació del desig de llibertat per decidir i dels sistemes governamentals participatius, però només per a uns

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 23

23

El “miracle grec”

quants, aquells capaços de comprendre el funcionament del món. 3) Llibertat enfront de xovinisme: la llibertat, aplicada a les dones, en el món grec, té per resposta una absoluta negació. El món grec és, sens dubte, un dels paradigmes del xovinisme. Tal com veurem, el predomini total de la concepció masculina del món es veu reflectida socioculturalment en tots els aspectes de la vida, fins i tot en el mateix pla sexual, en què la pràctica quotidiana i culturalment tradicional de l’homosexualitat masculina o la degradació dels models femenins (com en la mitologia, en què resulta difícil obtenir exemples de bones dones: enfront de Clitemnestra, Medea, Pandora, Hel·lena, Circe, Fedra i moltes altres, apareixen Penèlope, Atena i algun altre exemple aïllat) en són una clara mostra. El mite de les amazones, una societat regida per dones i totalment dominada per la guerra, és un exemple que no necessita comentari.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 24

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 25

25

Els inicis del món grec

Capítol I

Els inicis del món grec

1.1. Món micènic i minoic Fins a finals del segle XIX, es pensava que els mites eren formes de representació que els grecs havien utilitzat per explicar el seu passat, però que, més enllà de la informació cultural que se’n podia extreure, feien referència a esdeveniments imaginaris, no reals. Però a la fi del segle XIX i principis del XX, aquesta idea va canviar gràcies a dos personatges que, obsessionats a la vegada per dos mites, van portar a terme sengles descobriments arqueològics que van canviar completament la perspectiva dels estudis clàssics: Sir Arthur Evans va descobrir el palau de Cnossos a Creta, i Henri Schliemann va excavar i va desenterrar les ruïnes de les ciutats de Troia i de Micenes. És a través d’aquests dos grans descobridors que es va començar a estudiar la cultura grega anterior a l’època arcaica; abans es considerava que la història de Grècia començava en la data de la primera olimpíada, això és, el 776 aC, perquè s’entenia que l’esdevingut amb anterioritat a aquesta data no podia ser conegut ni comprès, per la falta de dades i perquè la nostra informació provenia solament dels mites.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 26

26

Pèricles no hi és

1.1.1. Les primeres civilitzacions gregues L’any 1900, Sir Arthur Evans, després que Creta aconseguís la seva independència, decideix aproximar-se a l’illa i, després de comprar els terrenys on creu que poden tenir èxit les seves excavacions, comença els seus treballs arqueològics, amb un esplèndid resultat: treu a la llum el meravellós palau de Cnossos. 1.1.1.1. La cultura minoica Podem establir dos factors com a causes generadores de la cultura minoica, com són l’augment demogràfic i l’augment dels recursos (possiblement produït per l’adopció del cultiu de la tríade mediterrània, composta per la vinya, l’olivera i el blat). Sens dubte són dues causes compatibles, que poden comprendre’s d’una manera correlativa. Quant a les característiques definitòries, ha de destacar-se l’existència dels palaus minoics. Aquest serà l’element bàsic de la seva estructura sociopolítica, i, dintre d’aquests palaus, hem de destacar el recinte anomenat mégaron, clarament vinculat amb el món oriental i primer germen de l’estructura arquitectònica que derivarà en l’esquema de construcció dels temples grecs clàssics. Podem definir-lo com una estança de caràcter rectangular o quadrangular amb una llar al centre, precedida per un pòrtic amb columnes. Aquests palaus serien el centre de la vida política i social del món minoic. Hi trobem un rei, amb la seva reina, que funciona com a cap del govern, en qualitat de cap de l’Administració de justícia, gran sacerdot, general plenipotenciari dels exèrcits, etc. Sens dubte, a l’hora de parlar de les relacions del món minoic cretenc amb la resta de Grècia i de la Mediterrània

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 27

27

Els inicis del món grec

oriental, podem parlar d’una talassocràcia cretenca, definida pel seu control sobre la zona mediterrània de les Cíclades i la península grega a través de l’establiment de colònies que, en principi amb caràcter comercial, exerciren el seu domini, primer econòmic, per la seva naturalesa comercial i, arran d’això, també polític, sobre un ampli territori. El que no sabem és fins a quin punt van ser simplement colònies o emplaçaments comercials, o si van arribar a conformar-se com a assentaments de caràcter destacat. Aquestes colònies s’estableixen al llarg de la Mediterrània oriental, comerciant amb tot l’ampli assortit de cultures que poblen aquesta geografia, encara que destaca per la seva envergadura el comerç amb Egipte. La fi de la cultura minoica, encara que fosca, sol explicarse a partir de dos possibles factors: per una banda, una possible erupció volcànica (el volcà de Thera-Santorini, que entra en erupció cap al 1500 aC), i per altra banda, un possible atac exterior, provinent de la cultura micènica, que devia tenir lloc cap al 1450 aC. Com que cap dels factors és excloent, potser hauríem de parlar d’una solució bicausal. Quant a la cultura material, el més curiós que ens trobem, per la seva importància posterior (i com a prova de la gran influència oriental sobre el món cretenc), són els segells de pedra amb escriptura jeroglífica ideogràfica. Aquest tipus de símbols, que entenem com a tipologia d’escriptura, viuen posteriorment un procés d’esquematització cap a signes lineals que marquen el pas cap a les escriptures de tipus lineal A i lineal B, conservades en tauletes d’argila cuita (que van sobreviure a l’incendi d’alguns dels palaus). El lineal A encara no ha estat desxifrat. Quant al lineal B, de caràcter posterior al lineal A, se’ns apareix com el sistema d’escriptura del qual prové el grec. A Cnossos s’han conservat més de 3.000

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 28

28

Pèricles no hi és

tauletes d’argila que contenen textos en lineal B. La raó de la seva existència possiblement sorgeix de la necessitat del poble minoic de transcriure el lineal A a la llengua grega, sobre la base de les relacions amb el món mediterrani d’origen hel·lènic (Grècia, les Cíclades…). D’aquesta manera, trobem el lineal B també a Grècia. El desxiframent del lineal B es va produir el 1953 gràcies a M. Ventris i J. Chadwick. 1.1.1.2. La cultura micènica En la cultura micènica trobem una sèrie de fortaleses que revelen el remarcable caràcter militar del món micènic. Així mateix, també hi trobem estructures arquitectòniques similars al mégaron, que constaten l’àmplia influència del món cretenc sobre el món continental micènic. No obstant això, una nova estructura arquitectònica ens crida l’atenció, els tholoi (en singular tholos), uns edificis de forma circular i arc de volta que servien de tombes i que més tard van adquirir una funció religiosa més àmplia ja que van ser el germen dels santuaris grecs de planta circular. Des d’un punt de vista sociopolític, s’hi va trobar el mateix tipus de monarquia cretenca, encara que amb un caràcter molt més jerarquitzat i amb base militar. Com a conceptes organitzatius bàsics, trobem, en primer lloc, el wanax, això és, el rei. Al costat d’aquest, diversos basileus, que són un tipus de prínceps o governadors locals, amb autoritat militar d’àmbit local i funcions de governadors locals en l’esfera administrativa (per exemple Ulisses i Menelau en la poesia homèrica). Els lawagetes són conductors del laos o poble en armes, per la qual cosa hem d’entendre’ls com a caps militars al servei del rei (a la Ilíada, per exemple, seria Hèctor, al servei de Príam, o Aquil·les, al servei d’Agamèmnon). La gerousia és un consell d’ancians, amb àmplies atribucions en l’e-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 29

29

Els inicis del món grec

xercici administratiu i l’espai judicial. Quant als districtes administratius, aquests estarien sota la supervisió d’uns funcionaris, els korete, encarregats del control del tribut o impost i de l’execució de les ordres reials. Finalment, tenim els heketai, els guerrers, i el damo (paraula que posteriorment derivarà en el terme demos), que seria la manera de referir-se al poble, en tots els sentits, ja sigui geogràfic, social o poblacional. Les claus del món micènic són sens dubte el seu marcat caràcter militar, amb una organització social caracteritzada pel seu caire bèl·lic, i la seva centralització (basada en les fortaleses) en tots els àmbits: administratiu, polític, econòmic, comercial (també controlat pels palaus). Pel que fa a la religió, coneixem els noms dels déus gràcies a les tauletes de lineal B, on figura la major part dels déus grecs d’època històrica com Zeus, Hera, Hermes, Ares, etc., encara que no tots hi apareixen representats, com per exemple Dionís o Apol·lo. També trobem referències a la deessa mare (Potnia), que algunes vegades apareix associada a Hera, i cultes als herois civilitzadors, com Hèrcules o Teseu. Al voltant de les raons de la fi del món micènic, s’han establert diverses possibilitats: 1) Invasions dels pobles del mar: coneixem l’impacte d’aquests pobles migratoris en altres cultures, com Egipte o entre els hitites (que van desaparèixer a causa, directa o indirecta, de l’enfrontament contra aquests pobles del mar). 2) Conflictes interns: és possible que una lluita entre palaus generés una important oposició interna, que desembocaria en una sèrie de revoltes socials degudes a l’extrema jerarquització del món micènic. 3) Catàstrofes naturals: després de la caiguda del món micènic, el tall històric va ser tan brusc que es va perdre l’es-

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 30

© Editorial UOC

30

Pèricles no hi és

criptura i la societat tal i com era en el món micènic. No obstant això, al mateix temps, es generalitza l’ús del ferro en l’armament. Davant de totes aquestes possibilitats, però, els historiadors solem optar per una pluricausalitat que pugui explicar tots els matisos d’aquesta ruptura en la història de Grècia.

1.2. L’època fosca (segles

XII

a

VIII

aC)

Tal com hem vist, una de les causes de la fi del món micènic haurien estat les migracions d’altres pobles, l’impacte de les quals hauria estat especialment notable en relació amb els anomenats “pobles del mar”; però no solament són aquests pobles els protagonistes d’aquestes migracions. Podem parlar així mateix de l’arribada dels doris al Peloponès. Aquest moviment poblacional va ser recollit per la mentalitat popular dels grecs, que van denominar l’arribada dels doris com la Tornada dels Heràclides, i van vincular aquestes migracions dòries al cicle mitològic d’Hèrcules. El període comprès entre la cultura micènica i l’època arcaica grega (caracteritzada pel renaixement cultural) és conegut com l’època fosca, pel reduït nombre d’informació que posseïm sobre aquest moment històric. A la seva fi, en l’època arcaica, trobem un renaixement basat en la reaparició de l’escriptura i la formació de la polis. A l’hora de concretar les característiques de l’època fosca, podem parlar d’un clar descens de la població, així com d’una modificació dels assentaments poblacionals, que passen dels palaus micènics de caràcter urbà a l’organització dels oikos en un espai rural. Una tercera característica bàsica d’aquest període serà la notable disminució dels contactes marí-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 31

31

Els inicis del món grec

tims. A partir del segle X, amb l’inici del anomenat període geomètric, podem començar a apreciar una progressiva recuperació, que al segle VIII es materialitzarà completament ja amb l’augment demogràfic, el renaixement cultural i la compilació dels poemes homèrics, que caracteritzen l’inici de l’època arcaica. Les fonts d’informació més destacades per a la comprensió del món de l’època fosca i el pas a la Grècia arcaica són, sens dubte, els poemes d’Homer i Hesíode. Tot i que cadascun dels poetes ens informen a la seva manera de les realitats d’aquest període, podem establir clares diferències entre ambdós, sobre la base dels temes que tracten en la seva poesia. Així com el món homèric és de caràcter aristocràtic i bèl·lic, Hesíode ens parla d’un món rural, protagonitzat per la pagesia i una economia de base agrària que cerca simplement l’autoabastiment. En Homer, més enllà del món bèl·lic que representen la Iliada i l’Odissea (especialment la Ilíada), veiem en acció els aedos, poetes ambulants les cançons dels quals estaven basades en tradicions orals (cosa que ens informa del caràcter illetrat d’aquesta societat), en què els amplíssims cicles heroics i mitològics apareixen representats a través de fórmules memorístiques que permetin al poeta recordar la vasta extensió de les seves cançons. El món que reflecteixen és el dels aristòcrates, amb valors de caràcter militar, heroic, i amb un món jerarquitzat en una mena de gran continuïtat amb el període micènic, amb els basileus com a reis organitzadors de la vida local i regional de les comunitats. Se’ns mostra un món complex en el qual perviuen les tradicions micèniques, encara que en l’Odissea puguem apreciar també aquesta naturalesa rural tan marcada de l’època fosca i arcaica primerenca. Hesíode, per la seva banda, retrata un altre tipus de món en les seves obres Teogonia i Els treballs i els dies.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 32

32

Pèricles no hi és

L’objectiu d’Els treballs i els dies és la compilació de tot un seguit de consells útils que Hesíode dóna al seu germà sobre la vida quotidiana. L’àmbit de l’acció és l’oikos, format per la casa, el marit, l’esposa, els fills i algun esclau. L’oikos és la unitat econòmica per excel·lència del món arcaic, una mica com una granja d’autoabastiment, unitat bàsica de producció i de consum, l’espai habitual de la pagesia. Quant a la seva Teogonia, la temàtica està centrada en el món diví; ens hi retrata una concepció del món on Zeus organitza l’univers a partir del Caos. El món en el qual Hesíode viu és, segons la Teogonia, un món produït pel mateix Zeus. Així, Zeus és el monarca al cel i el model per als reis, representants de Zeus a la terra, en l’exercici de la seva sobirania. Zeus imposa l’ordre i la unitat enfront del desordre i el caos primitiu. Així mateix, també els basileus han d’organitzar el món a imatge i semblança de com Zeus regna al cel. L’organització de les comunitats gregues, almenys cap al final de l’època fosca i els inicis de l’època arcaica, estava conformada en grups socioeconòmics molt ben diferenciats gràcies a la terminologia. Els més importants d’aquests grups són els següents: – Els gene (en singular genos): les comunitats gregues estaven formades per grups consanguinis (familiars), amb vides aïllades les unes de les altres, i en un territori sobre el qual es consolida el poder dels basileus (rei o governador local). La situació social dels membres del genos està determinada pel parentiu i per la seva pertinença o no a l’oikos. – Els aristoi (en singular aristos): literalment “els millors”, pertanyen als gene més poderosos, amb avantpassats il·lustres, déus o herois. A través de l’organització genti-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 33

33

Els inicis del món grec

lícia, i per mitjà de matrimonis, van acumulant els mitjans de predomini econòmic (bestiar, terres…). – Els camperols (membres del demos): individus que sobrevivien, juntament amb la seva família, treballant la seva petita parcel·la de terra (kleros) com a conreadors independents. A més, prenien part en accions militars i es reunien en assemblea per participar, per mitjà de l’aclamació o de l’esbronc, en la presa de decisions dels reis. – Els thetes: el terme thes significa jornaler sense propietats, que treballa per un sou o salari (misthos). No formen part de l’oikos. Són els desposseïts, la classe més baixa, i per això no tenen capacitats polítiques. – Els artesans (demiurgoi): mantenen, en el moment que ara comentem, una situació ambigua, ja que el producte del seu treball és molt necessari per a la societat, però la demanda no és suficient per assentar-se en un lloc de forma estable, pel la qual cosa són itinerants i queden fora de l’organigrama polític descrit (cal incloure en aquest grup els aedos, els poetes itinerants dels quals el mateix Homer és un gran exemple). Finalment, tenim els esclaus, que no tenen drets, però la situació dels quals és millor almenys que la dels thetes, ja que estan integrats en l’estructura organitzativa de l’oikos, la qual cosa els garanteix certa seguretat, en estar defensats i mantinguts pels seus amos. En aquest món de caràcter marcadament aristocràtic (perquè són les famílies aristocràtiques les que posseeixen el monopoli del poder), trobem una sèrie de conceptes aristocràtics, continguts essencialment en els poemes homèrics, de gran importància per entendre el funcionament històric d’aquest període:

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

Página 34

34

Pèricles no hi és

– L’areté: concebuda com la virtut, i normalment associada al món bèl·lic (en el qual l’areté s’associa al valor). D’aquesta manera, l’areté aristocràtica ha de tendir a la recerca de la glòria. – La kleos: designa la glòria, que, com veurem, és la forma per obtenir la vida més enllà de la mort a través del record de les gestes d’un heroi. La glòria és el que aproxima l’home als déus, ja que si bé no el fa immortal, sí que converteix el seu record en immortal, com els déus. – L’ethos: és el codi vital, aquella norma que marca l’estil de vida d’una persona. – La xenia: indica hospitalitat (xenos, en grec, significa estranger). La xenia és un sistema de relacions d’intercanvi de regals o dons, amb el seu contraregal. Per aquest codi és tan honrós donar com rebre, i serveix per redistribuir objectes preciosos, així com per reforçar aliances entre famílies aristocràtiques i garantir certa seguretat en els grans desplaçaments (en ser l’aristos estranger acollit per membres d’altra família aristocràtica en un territori llunyà). D’aquí el seu sentit hospitalari: és un mitjà per sentir-se segur i lliure en terres estrangeres, a través dels llaços entre diferents famílies aristocràtiques.

1.3. El mite grec A manera d’introducció, hem d’establir que l’escriptura alfabètica és un factor fonamental per al desenvolupament cultural i religiós del món grec. D’aquesta manera, el mite genera formes d’expressió en les quals sempre està vigent el passat a través del present.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 35

© Editorial UOC

35

Els inicis del món grec

Per ell mateix, el mite és un fenomen dúctil i modelable, que està present en totes les manifestacions artístiques i culturals. Per això, el mite és inseparable de la vida grega, fins i tot en el seu vessant polític i social. Les pretensions del mite són les de donar un sentit o explicació al món, intentant obtenir una comprensió dels fenòmens naturals que envolten l’home. Però també és a través del mite que l’home grec conserva el passat, ja que serveix de memòria històrica de temps dels quals no té documents ni testimoniatges escrits. Així, podem definir el corpus mitològic grec com un sistema complex de creences i històries poc sistematitzades, variables i amb un caràcter molt vital. Com que no existeix un llibre sagrat (com la Bíblia o l’Alcorà), el mite grec és extremament lliure, no està subjecte a un monopoli o a una ortodòxia, i per això, la seva mal·leabilitat li permet tenir sempre forma actual. És a través d’aquesta mal·leabilitat (variabilitat) que obté tota la seva vitalitat, de manera que el mite s’està reactualitzant contínuament, està sempre vigent, sempre vinculat al present. El primer que hem de tenir en compte a l’hora d’aproximarnos al món de la mitologia grega és que els grecs sí que creien en els seus mites, ja que aquests no són una creació literària ni un conjunt de contes, sinó que són les seves creences, les seves històries. En el seu conjunt, per als grecs els mites són l’explicació del món, atès que recullen les preocupacions de la memòria col·lectiva i serveixen d’instrument per crear noves perspectives teòriques i culturals.

1.3.1. Els déus grecs Els grecs van fraccionar la presència divina en individualitats diferents concebibles amb la ment humana. Van ser els

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 36

36

Pèricles no hi és

poetes i els artistes plàstics els que van crear les imatges antropomòrfiques dels déus. Els grecs, a partir d’aquí, van imaginar els seus déus sota un aspecte humà ideal, com a prototips de la bellesa física. No obstant això, se’ls atribuïa un comportament humà amb passions, desitjos, rancors, baralles i conflictes. Solament la seva condició d’immortals separava de forma irreversible els déus dels homes. Cosmològicament, podem dividir els éssers en tres grups: els déus, els homes i els herois. La definició de la seva naturalesa prové del tipus de relació que cada grup manté amb el temps. Els déus són immortals, no estan afectats pel pas del temps. Els homes són peribles, són esclaus de la seva condició efímera i no suporten el pas del temps, perquè estan destinats a morir. En canvi, els herois, com a homes, estan subjectes al pas del temps i moren, però després de la seva mort, el record de les seves gestes els fa guanyar la glòria (kleos), per la qual cosa segueixen vius en el record i en la glòria. Aquesta kleos s’obté normalment per mitjà de gestes bèl·liques (kleos enfront de nostos) El nostos és l’elecció d’una vida humana normal, literalment “el retorn a la llar”; en canvi, la kleros, la glòria, implica l’esforç de l’heroi per aconseguir l’èxit en les seves empreses. Existeixen, no obstant això, altres mitjans per obtenir la kleos que no estan vinculats a la guerra, com són gestes que responguin a certes virtuts, com philantropia (cura del gènere humà), evergesia (manteniment de la cultura grega), eunoia (manteniment de la concòrdia entre els homes), praotes (lluita armada en defensa de la llibertat grega), etc. Quant a la importància dels herois, el seu culte possiblement prové d’un antic culte als morts, i se’ls associa amb una sèrie de qualitats protectores, depenent de la seva llegenda. Finalment, hem d’esmentar, en parlar de religió grega, el destacat paper social dels sacrificis públics, veritable escenari

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 37

© Editorial UOC

37

Els inicis del món grec

de l’espai social de la religió i cita ineludible amb la comunitat. Una idea de la seva importància ens ve donada, d’una banda, pel fet que la dona jutjada culpable d’adulteri perdia el seu dret a participar en els cultes públics, i d’una altra, perquè comptem aproximadament uns tres-cents dies anuals (dels tres-cents seixanta-cinc) dedicats a celebracions culturals en tot l’Hèl·lade.

1.3.2. Els grans déus Sense voler desenvolupar aquí una llista detallada de les divinitats gregues, sembla interessant indicar els membres del panteó olímpic més importants i representatius. Zeus: el panteó olímpic és la representació d’un sistema patriarcal dominat per Zeus, que, a través del seu matrimoni amb diverses deesses (Metis o la intel·ligència; Temis o l’equitat; Mnemosina o la memòria; Hera, Leto, Demèter, etc.) configura una sèrie de poders al seu al voltant que li asseguren una posició monàrquica de caràcter autàrquic i patriarcal, a través de la submissió dels membres de la seva comunitat familiar a la seva voluntat (per exemple, en el cas d’Hera, en permetre els seus prolífics episodis sexuals). D’aquesta manera, Zeus presideix i governa amb suprema autoritat el panteó olímpic. És el senyor del cel, alhora amb la seva esplendor i els seus núvols. Els seus atributs són esmentats amb epítets com plujós, el que envia vents favorables, el que acumula núvols, el que trona, el que fulmina amb el llamp… Zeus és el déu de caràcter panhel·lènic, tal com ens demostra la multiplicitat de santuaris en el seu honor disseminats per tot el món grec.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 38

38

Pèricles no hi és

Quant a la seva funció social, se’ns apareix com el protector de la llar i de l’abundància, al mateix temps que com a garant de les lleis i defensor de la ciutat (Zeus governa amb la Justícia i la Victòria al seu costat). Zeus és l’ordre, que ell mateix imposa enfront del caos. Després de la lluita amb els titans, l’Univers va quedar repartit en tres grans zones: el cel va correspondre a Zeus, mentre que els mars van ser per a Posidó i l’inframón va quedar sota el govern d’Hades. Aquests tres personatges són crònides, fills de Cronos, i tots ells van ser salvats per Zeus en posar fi a la tirania del seu pare Cronos. Per això, Zeus té un paper preponderant sobre els seus germans, que aquests li reconeixen en acceptar-lo com a patriarca del panteó olímpic. Posidó: és el senyor dels mars. La seva relació amb els cavalls i la condició monstruosa de la majoria dels seus fills (Polifem, Tritó, les Harpies…) en revelen el caràcter d’antic esperit masculí de la fertilitat. Hades: és el senyor de l’inframón i dels morts. Pràcticament invisible, no havia de ser esmentat per no cridar la seva atenció. Rebia culte en molt pocs llocs, potser per aquest valor negatiu que l’acompanya sempre. Aquesta naturalesa es revela fins i tot en la mitologia, ja que coneixem pocs episodis llegendaris protagonitzats per ell. Apol·lo: encarnació de d’ideal hel·lènic de la mesura (terme mitjà), el just mitjà que promou el respecte per la llei i l’ordre i condueix a l’harmonia. Personificació del sol. El seu principal santuari era Delfos. També és el déu de la música i les arts (habitualment apareix representat amb una lira). Hermes: missatger dels déus. També exerceix moltes altres funcions, com guia dels viatgers, guia de les ànimes a l’Hades, déu dels mercats (d’aquí la seva naturalesa de vegades mentidera i lladregota).

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 39

39

Els inicis del món grec

Hefest: per la seva habilitat artística era patró de l’artesania (enfront d’Apol·lo i les arts). És un déu físicament deforme, en contrast amb la resta dels olímpics. Ares: déu de la guerra. Caracteritzat per una extrema crueltat i violència. De vegades apareix també amb caràcter beneit, i fins i tot odiós als altres déus. Atena: deessa verge nascuda de Zeus, neix ja completament armada, per la qual cosa serà la patrona de la guerra, encara que especialment de la guerra intel·ligent. És així mateix la patrona de la intel·ligència pràctica, aplicada a qualsevol àmbit de la vida humana. És per això que ha derivat en símbol de la ciència i de la saviesa. Hera: esposa oficial de Zeus, la qual cosa li confereix el seu caràcter de protectora tutelar del matrimoni. La seva mitologia pràcticament només revela la seva relació amb les infidelitats de Zeus i la seva aferrissada persecució i la lluita contra alguns dels destacats fills de Zeus (especialment, Hèrcules i Dionís). Àrtemis: deessa verge per excel·lència, patrona de la caça i de les noies, que compartia amb Hera la labor tutelar de l’educació de les joves. Alhora, era també una deessa caçadora, temible amb les seves fletxes. Afrodita: insuflava el desig sexual en qualsevol ésser viu (ja fossin animals, homes o déus). Amant d’Ares, encara que casada amb Hefest, el més lleig dels déus, les habilitats de la deessa Afrodita tornaven boigs els homes. Dionisos (també anomenat Dionís): patró del vi, de l’èxtasi que posa fora de si els homes. Enfront d’Apol·lo, el racional, Dionís representa el descontrol, l’irracional, l’excés, les passions ocultes i irrefrenables, fins i tot de trencament social.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 40

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

Página 41

41

Grècia arcaica

Capítol II

Grècia arcaica

2.1. L’època arcaica (segles

VIII

a

V

aC)

L’època arcaica grega està caracteritzada històricament per dos destacats processos: la formació de la polis i l’expansió grega per la Mediterrània. Però cal un aclariment introductori, ja que els grecs en cap moment es van sentir com si fossin una nació, en el sentit actual del terme, sinó que la seva idiosincràsia independent els feia declarar-se a si mateixos com a membres d’una comunitat específica, la de cada regió o ciutat. En aquest sentit, és la trobada amb altres pobles la que els va fer tenir consciència que formaven una mena de conjunt amb unes característiques comunes. Però el terme “grec” és d’origen romà. Els grecs es deien a ells mateixos, quan havien de parlar en un sentit global, hel·lens, en referència a la unió que van fer en la lluita per recuperar Helena durant la guerra de Troia. Tanmateix, aquesta idea de comunitat estava sotmesa a la de cada ciutat, i d’aquesta manera, els hel·lens o grecs d’Atenes, per exemple, eren sempre atenesos, i poc tenien a veure, segons pensaven, amb altres grecs, com ara els espartans o els beocis. Amb aquesta qüestió, clau per entendre el desenvolupament de les comunitats gregues en la seva primera etapa, podem començar a descriure el procés de constitució del món grec antic.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 42

42

Pèricles no hi és

2.1.1. La formació de la polis Definirem la polis com una entitat organitzativa en forma urbana, amb caràcter de comunitat humana, jurídicament sobirana i idealment autònoma, que funciona com a centre polític, social, administratiu i religiós de la comunitat humana que la compon. D’aquesta manera, ciutats com Atenes, Síbaris o Esparta no són polis pròpiament dites, sinó que les polis reals són els atenesos, els sibarites, els espartans. Físicament, la polis es compon d’un centre urbà (asty) i del seu territori circumdant (chora). La chora funciona com a base econòmica de la polis, enfront de l’asty, que és el centre polític i social. Quant a la composició, a dins de la polis el primer que trobem en l’àmbit organitzatiu són els genos, que eren agrupacions d’oikoi. Els seus membres afirmaven descendir d’un avantpassat comú a qui tenien obligació de rendir culte. Els individus no tenien la possessió de la terra, sinó que era el genos el veritable propietari. El genos representa la nova diferència entre nobles i no-nobles, i la nova expressió operativa del poder. Les fratríes, estaven formades per un o més genos, els membres del qual estaven emparentats teòricament. Rendien cultes comuns a les divinitats en els ritus i sacrificis. A Atenes funcionaven com a subdivisions de les tribus, i controlaven l’accés a la ciutadania. Consistien, doncs, en una de les unitats bàsiques de la ciutat grega. La gestació de la polis es va valer d’aquestes tres estructures anteriors per assumir nous caràcters d’organització. Un dels sistemes més freqüents de gestació o fundació d’una polis possiblement és el sinecisme (sinoikismos), que suposa l’agrupació en un mateix lloc de diversos oikos dispersos (sin-oikos).

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 43

© Editorial UOC

43

Grècia arcaica

Quant a l’esfera legislativa de formació d’aquesta nova estructura habitacional que és la polis, els drets dels ciutadans en la vida comunitària estava regulada per la llei (el nomos), protegida pels déus però feta pels homes, i, per tant, susceptible de ser canviada. Socialment, la composició general de la polis pot ser dividida en ciutadans, esclaus, no-ciutadans (metecos a Atenes, periecs a Esparta) i ilotes (pagesia dependent del territori espartà en règim de servitud). Depenent de les ciutats, aquests ilotes tenen noms i situacions diferents, encara que els més ben coneguts són els vinculats a la polis espartana.

2.1.2. La polis aristocràtica Al començament de l’època arcaica, a l’inici del món de les polis, l’aristocràcia (aristoi, com hem vist amb anterioritat) posseeix el poder a la polis, després de la caiguda del sistema monàrquic micènic durant l’època fosca. La raó d’aquest control aristocràtic prové del domini del poder econòmic basat en la propietat de la major part de les terres, i del poder polític a través del monopoli de l’accés a les magistratures. La nova realitat política aristocràtica es basa en un equilibri difícil de mantenir, ja que el procés de desenvolupament econòmic i l’augment de poder aristocràtic generaven conflictes interns (stasis) per la lluita pel poder entre famílies aristocràtiques; al mateix temps comencen els conflictes pel poder entre la mateixa aristocràcia i el demos. L’acumulació de terres per part de l’aristocràcia provocarà que un nodrit grup de gent es quedi sense terres, cosa que provocarà els moviments migratoris de les colonitzacions.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 44

44

Pèricles no hi és

Òrgans polítics de la polis Magistrats: anomenats arconts, eren els funcionaris públics que ocupaven les magistratures, en general els membres dels gene que monopolitzaven el poder. Assemblea: òrgan en el qual recau la sobirania. Funcionen com a representació de la voluntat dels ciutadans en la presa de decisions. Tria els magistrats, estrategs, etc. Tribunals: encarregats de la justícia. Són de diverses naturaleses, depenent de la seva tasca i de la polis específica a la qual ens referim.

2.1.3. La tirania en l’època arcaica Malgrat que al llarg de la història de Grècia trobem habitualment sistemes polítics de caràcter tirànic, establim dintre de l’època arcaica un període en certa manera generalitzat en el qual la tirania va ser un dels sistemes bàsics per a la conformació definitiva de l’estructura de la polis. Existeixen en l’època arcaica una sèrie de factors de desequilibri de la societat aristocràtica que podem entendre com a causes originàries d’aquesta tendència a la tirania que tenen les ciutats gregues en el període històric esmentat. Sens dubte, el primer d’aquests és l’oligarquia agrària que esmentàvem en definir el genos, ja que al mateix temps que s’estén el domini oligàrquic, augmenta el nombre de thetes, homes lliures desposseïts que es llogaven com a mà d’obra a canvi d’un salari en espècie o moneda; l’altre factor serà el desenvolupament de l’artesania i el comerç a les ciutats arcaiques (vinculat sempre al procés històric de les colonitzacions). En el marc de la conflictivitat social en la polis aristocràtica, produïda per aquesta diferència, cada vegada més marca-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 45

45

Grècia arcaica

da, entre aristoi, pagesia lliure (o demos), i thetes, s’estén el problema militar, així com la rivalitat entre famílies aristocràtiques pel control del poder. Aquestes lluites entre famílies aristocràtiques trenca la solidaritat entre els aristoi, cosa que fa desembocar la situació en una lluita entre les famílies per la consecució del control econòmic i polític. La resposta a aquesta situació vindrà de part de membres dels mateixos grups dirigents, els legisladors, que tractaran de corregir els abusos de poder d’alguns dels membres del seu grup social aristocràtic per mitjà de mesures legislatives. Amb aquest esperit, es redacten les legislacions de les polis, l’objectiu primigeni de les quals era regular per escrit les formes de convivència sota un ordre fix establert (i marcar una penalització per a qui no les respectés). Evidentment, com hem dit, aquests legisladors formen part del grup d’aristoi. Són exemples d’aquests legisladors Licurg, Dracó i Soló. Curiosament, de vegades és el legislador que es converteix en tirà, i altres és la redacció d’una legislació la que precedeix la tirania. Definirem la tirania com el govern personal d’un individu que assumeix el poder i el govern de forma il·legal. El tirà també pot ser anomenat basileu, arcont, monarca, prità… Amb el pensament polític del segle V aC, el tirà és concebut com a usurpador que se situa al marge de les institucions polítiques de la polis i es presenta com a cap popular, hostil a l’aristocràcia. La seva actuació contribuirà a destruir els sistemes aristocràtics i els quadres socials d’aquest sistema. De vegades, el tirà és un aristòcrata que aconseguia apropiar-se del poder; altres el tirà apareix com a conseqüència de la lluita entre famílies o faccions aristocràtiques. La tirania es presenta com a emanació de l’aristocràcia i, al mateix temps,com a reacció en contra d’aquesta. Va cons-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 46

46

Pèricles no hi és

tituir un intent de solucionar les contradiccions que es donaven entre el desenvolupament social i la realitat política que encara no estava adaptada a la nova situació social. Quan acaba el període tirànic, tenim com a conseqüència de la seva acció l’ampliació del cos polític (del conjunt dels ciutadans) i un destacable creixement dels drets polítics de la població. 2.1.3.1. Significat de la tirania Rerefons social: la tirania apareix a les ciutats més riques i evolucionades i dóna lloc a un període d’esplendor i influència, ja que la tirania apareix unida a les transformacions de l’estructurà social. Il·legitimitat: el tirà és un usurpador que substitueix per la força les antigues institucions. El seu accés al poder deriva del seu exercici de la força, mitjançant el qual expulsa els detentors anteriors del poder. Enfortiment del demos: la tirania, en substituir el regim aristocràtic, destrueix els privilegis dels aristoi, i crea les condicions perquè el demos es constitueixi com a cos polític. El demos és, per tant, el gran beneficiari a posteriori. Crisi de l’aristocràcia: els tirans provenen de famílies aristocràtiques. Però l’èxit d’aquests aristoi com a tirans que es rebel·len contra els interessos del seu grup social, solament s’explica pel descontentament generalitzat de la població contra el govern aristocràtic i el monopoli dels gens aristocràtics sobre els mecanismes de producció econòmics (acumulació de terres).

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 47

47

Grècia arcaica

2.1.4. La polis i el seu desenvolupament econòmic i demogràfic Al llarg de l’època arcaica, i en contrast amb l’època fosca, veiem un progressiu desenvolupament econòmic de gran importància que prepararà el món grec per al seu moment de plenitud en l’època clàssica. Aquest desenvolupament econòmic té com a factors principals, primerament, un increment de l’activitat comercial, a causa de l’augment dels contactes amb Orient. Aquesta millora es veu reforçada per l’inici de la navegació per tota la Mediterrània occidental i oriental, així com per l’aparició de xarxes comercials de gran abast. Un altre dels factors d’aquest creixement econòmic serà la implantació d’una nova organització agrícola, en la qual es passa de la petita explotació de l’oikos a l’explotació més intensiva i extensiva de la chora, cosa que suposa un creixement de l’excedent, que beneficia no solament l’augment demogràfic sinó també el procés de creixement de les relacions comercials. Aquesta millora agrícola també és producte de la incorporació de noves tècniques agrícoles. Aquest creixement econòmic provoca l’aparició de la moneda en el món grec, encara que al principi estava pensada solament per a intercanvis comercials de gran envergadura, però també neix per les pròpies necessitats d’una societat agrària, ja que es necessita un element que permeti redistribuir en els sectors explotats part de l’acumulació de beneficis (per exemple, a través del pagament dels sous, en moneda, pel treball agrícola dels thetes). Una segona característica d’aquests moments inicials de formació de la polis és l’augment de població, en certa manera derivat de la millora en la situació econòmica, que propiciava l’existència d’un excedent agrari amb el qual alimentar

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 48

48

Pèricles no hi és

la nova població. Encara que ja es registra a la fi de l’època fosca, és al començament de l’època arcaica que podem percebre’l amb veritable intensitat. Com a conseqüència d’això, té lloc també un augment de la producció. Així mateix, aquest creixement demogràfic afavorirà posteriorment el moviment de poblacions cap a les migracions o colonitzacions, que beneficiaven en bona mesura el comerç hel·lènic.

2.1.5. La polis i el seu desenvolupament militar L’aparició de la polis suposa una nova forma d’ocupació i organització, i amb això, també noves necessitats a l’hora de defensar el territori. D’aquesta manera, la polis comporta la necessitat que tots els seus membres participin en la defensa comuna. Així neix la concepció de l’exèrcit hoplita (la falange hoplita apareix a mitjan segle VII aC), punt de trobada entre els aristòcrates i els camperols propietaris de terres que podien pagar-se una panòplia (un armament complet). La panòplia política (de la polis) estava composta per una llança, unes gleves, un casc i, sobretot, un escut (l’hoplon) que cobreix mitja part del cos propi i la meitat del cos del company situat a l’esquerra. Aquest concepte de combat comporta la gestació d’un nou tipus de solidaritat militar, ja que solament amb el manteniment de la posició en la renglera de combat (falange) hom pot mantenir la seva vida fora de perill i la del seu company de l’esquerra, bo i esperant que el company de la dreta faci el mateix i es mantingui en el seu lloc per defensar la banda dreta. D’aquesta manera, la falange política té una formació compacta, en la qual ja no té cabuda el combat individual a l’estil aristocràtic dels relats homèrics.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 49

49

Grècia arcaica

El demos, aquesta pagesia propietària, exigirà una sèrie de drets i una quota més gran de participació en les decisions de la polis a canvi del seu esforç militar, ja que seran aquests camperols propietaris els que formin el gruix de l’exèrcit hoplita, en el qual els aristòcrates s’integren com a dirigents i oficials. Les funcions d’aquest exèrcit hoplita seran essencialment les de defensa del territori de la polis, així com l’ocupació de noves terres per ampliar les propietats i els cultius, i amb això, la preponderància de la seva polis. Quant a la mentalitat hoplita, veiem que així com el combat individual aristocràtic pretenia la destrucció de l’enemic, la falange i el combat hoplites pretenen ocupar el territori. El més important, quant al seu valor social, és que, igual que amb l’heroi aristocràtic, els hoplites morts en combat són considerats també gloriosos com a conjunt, com a grup, en haver donat la seva vida pel bé de la comunitat, de la polis, per la qual cosa seran recordats i venerats. A tall de conclusió pel que fa a tot aquest període de formació de la polis, podem apreciar com de forma gradual apareixen certs conceptes nous, com són els de cooperació dels aristoi amb el demos, per una banda, i per l’altra l’aproximació cap a una igualtat entre els aristoi i el demos.

2.2. La colonització grega Les colonitzacions de l’època arcaica ocupen tres segles, des del segle VIII fins al segle VI aC, i poden ser periodificades seguint un esquema cronològic en dues fases: la primera aniria de mitjan segle VIII aC a mitjan del VII aC, i la segona de mitjan segle VII aC a mitjan del VI aC. El terme colònia prové del llatí. El terme grec és apoikia i expressa la idea de traslladar-se a la recerca de nous oikos (ap-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 50

50

Pèricles no hi és

oikia), veritable motiu de la migració grega produïda de manera generalitzada com a procés històric de l’època arcaica. Les apoikiai naixien com ciutats noves, amb plena autonomia política, i amb els seus propis ciutadans i lleis. La polis originària es convertia en la metròpolis, amb la qual la colònia mantenia estretes relacions. Dintre d’aquest procés de colonitzacions i migracions a la recerca de nous assentaments, destaca un tipus d’assentament de notable importància en el desenvolupament posterior dels esdeveniments, tal com veurem en l’explicació de l’imperi atenès d’època clàssica. Aquests assentaments són les cleruquies (klerouchia), que podem definir com assentaments fundats especialment pels atenesos fora de la llar pàtria, en els quals cada emigrant rebia una parcel·la de terra però seguia pertanyent a la comunitat atenesa i conservava la seva ciutadania i drets a Atenes.

2.2.1. Causes de la colonització Podem establir diverses causes, tot i la complexitat del procés. 1) El problema agrari: la falta de terres, a causa del desig d’acumulació dels mitjans de producció econòmica per les famílies aristocràtiques, desemboca en una situació en la qual una bona part de la població es troba sense recursos, per la qual cosa haurà de buscar terres en nous espais. 2) Creixement demogràfic: l’augment de població va crear un excedent demogràfic que les polis no podien afrontar, perquè es posava en perill l’economia de la polis en haver de mantenir tot aquest excedent de població. L’única solució era donar sortida a aquest conjunt de població sobrant per mitjà de les migracions.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 51

© Editorial UOC

51

Grècia arcaica

2.2.2. L’acte fundacional En el moment de l’acte fundacional, en primer lloc trobem l’oikistes, que és l’organitzador i fundador de l’apoikia o colònia. Pertany a alguna de les famílies aristocràtiques de la ciutat metròpolis. Així, l’aristocràcia controlava també la nova ciutat. L’oikistes, com a encarregat del moviment de població i de la fundació de la nova ciutat, traçava les línies urbanístiques d’aquesta, supervisava la distribució de terres, establia les lleis que regularien la vida de la nova polis, etc. El santuari de Delfos va tenir un paper d’extrema rellevància en la fundació de les noves ciutats i, en general, en tot el procés de colonitzacions, atès que va ser el centre de caràcter religiós que estava vinculat a aquest procés de la vida grega. Tota empresa colonial havia de ser consultada a Delfos per obtenir informació diversa: rutes, llocs d’assentament i també el beneplàcit dels déus. Així, Delfos va acumular un gran prestigi. Quant al ritu de fundació, l’oikistes dipositava en el pritaneu de la nova ciutat el foc sagrat portat de la metròpolis, i així inaugurava la vida en la nova polis.

2.2.3. Relacions entre la metròpolis i la colònia La colònia era una polis nova i independent, els ciutadans de la qual eren els colons. No obstant la seva autonomia, l’apoikia mantingué estrets llaços amb la metròpolis: 1) Pertinença a llinatges comuns i existència de llaços familiars entre els ciutadans d’una i altra polis. 2) Participació en cultes comuns.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 52

52

Pèricles no hi és

3) Creació a la colònia d’institucions polítiques de caràcter semblant a les de la metròpolis, moltes vegades copiades literalment d’aquesta. 4) Aliances de caràcter polític o militar, com les lligues d’època posterior, per mitjà de tractats comercials que potenciaven les relacions econòmiques i el desenvolupament d’ambdues polis. Més enllà d’aquests llaços, existia un últim vincle destacat, el vincle moral, amb el qual la colònia reconeixia una dependència filial amb la metròpolis. La violació d’aquest vincle moral era objecte de blasme i menyspreu. De vegades, la colònia establia certa dependència política amb la metròpolis, tal com exemplifica el cas de Corint, que, abans de la guerra del Peloponès, enviava un epidemiurg com a magistrat principal a la seva colònia de Potidea.

2.2.4. Cap a on s’estén la colonització La colonització, que s’estén per tot el Mediterrani, té unes zones de destinació àmplies, molt diverses i distants, però podem establir tres grans direccions: a) Cap a la Mediterrània central i occidental, el sud d’Itàlia (Magna Grècia), Sicília i, posteriorment, el sud de França i la Península Ibèrica (Empúries, Roses…). b) Nord i nord-oest dels Balcans, cap a Tràcia, la zona de l’Hel·lespont i el mar Negre. c) Cap al sud de la Mediterrània, Àfrica i Egipte.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

Página 53

53

Grècia arcaica

2.2.5. Conseqüències de la colonització La colonització, segons hem vist, estava motivada per l’absència de terres (a causa de l’acumulació d’aquestes a les mans dels gens dels aristoi), així com per la necessitat de l’aristocràcia de trobar noves alternatives d’enriquiment basades en activitats comercials i artesanals. D’aquesta manera, la conseqüència més destacada de la colonització serà un important desenvolupament econòmic del món de la polis. L’augment generalitzat de beneficis econòmics generarà una sèrie de destacats estímuls tant artesanals (millorar la qualitat dels productes en circulació dins de les rutes comercials), com culturals (les institucions de la polis sufragaran noves construccions públiques d’interès per a tota la comunitat, com temples, gimnasos, etc.). Una altra de les conseqüències serà l’hel·lenització dels bàrbars, fruit de la trobada de la cultura grega amb altres comunitats. Així mateix, l’alteritat durà els grecs a definir-se com a poble en contraposició amb aquells que els hel·lens consideren estrangers o no-grecs. D’aquesta manera, la trobada amb altres pobles comportà l’autodefinició dels grecs i de la seva cultura enfront dels bàrbars.

2.3. Esparta La polis d’Esparta, coneguda també en l’antiguitat com la terra dels lacedemonis (per ser la ciutat més important de la regió de Lacedemònia), va ser, juntament amb Atenes, la gran protagonista de la història de la Grècia antiga. Així, el nom d’Esparta ha quedat escrit amb lletres indelebles en la memòria dels homes, gràcies especialment a les seves gestes mili-

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 54

© Editorial UOC

54

Pèricles no hi és

tars, que els van fer coneguts com un dels pobles guerrers més impressionants de tots els temps.

2.3.1. Organització política El terme politeia és un concepte traduït normalment per constitució, encara que aquest darrer té en realitat un significat més restrictiu, ja que la politeia es refereix a la total organització política, social i educativa de la polis. Pel que fa a Esparta, sabem que la seva politeia va estar integrada, segons la tradició, per un sol home, un gran representant de la figura dels legisladors. S’atribueix a Licurg el text escrit de la constitució espartana, la Rhetra, la constitució grega més antiga que conservem. Per això, Licurg apareix com un legislador llegendari en el món espartà, a qui fins i tot es va arribar a rendir culte com a déu de la llum. Per altra banda, la Rhetra es caracteritzava per un marcat disseny de caràcter militar. El sistema polític espartà estava configurat com una monarquia dual o diarquia, amb dos reis, procedent cadascun de dinasties distintes, per una banda els agíades, i per una altra els euripòntides. Segons la llegenda, ambdues dinasties procedien de dos fills bessons d’un rei llegendari, encara que sabem que això és fals, ja que els reis de cada dinastia eren enterrats en llocs diferents, per la qual cosa no podien tenir un origen comú. Aquests reis tenien poders vitalicis i eren considerats caps militars suprems, amb funcions típiques dels basileus homèrics. No obstant això, aquests poders dels reis només eren efectius en temps de guerra, perquè en època de pau no tenien gairebé cap poder i havien de conformar-se de formar part de la gerousia, així

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 55

55

Grècia arcaica

com d’ocupar-se de funcions religioses com a sacerdots de Zeus. La gerousia és un consell d’ancians compost per trenta membres, dels quals, vint-i-vuit eren triats entre la població ciutadana espartana i dos més corresponien de manera vitalícia als dos reis espartans. Aquests vint-i-vuit membres eren ancians, majors de seixanta anys, i ocupaven càrrecs electes. La gerousia tenia competències sobre assumptes diversos i funcionava com a tribunal judicial suprem i com a consell militar consultiu per als reis en temps de guerra. L’apel·la era l’assemblea popular i estava formada per tots els ciutadans de ple dret (tots els espartans barons i majors d’edat). En presidien la convocatòria els èfors. L’apel·la, com a òrgan de poder polític de la polis espartana, decidia les qüestions més importants de la comunitat. Els èfors (o l’eforat, tal com s’anomenava el conjunt dels magistrats) era un col·legi de cinc magistrats, triats anualment a l’apel·la. Els èfors eren els àrbitres de la vida política espartana i constituïen un òrgan representatiu de les cinc obai (els cinc districtes territorials en què es dividia Esparta), un per cada districte. Al principi de la seva magistratura, quan prenien possessió del càrrec, signaven un tractat amb els reis espartans pel qual es comprometien a garantir el poder reial sempre que els reis observessin i respectessin les lleis. D’aquesta manera, els èfors limitaven el poder reial. Una altra de les funcions dels èfors era la de controlar els ilotes (de manera que en prendre possessió del càrrec els declaraven la guerra). Una atribució més d’aquest càrrec era convocar i presidir l’apel·la. Amb el temps l’eforat es va convertir en un consell d’oligarques que defensava els interessos dels espartans més rics.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 56

© Editorial UOC

56

Pèricles no hi és

2.3.2. Organització social El primer grup que trobem en l’organització social espartana són els ciutadans espartans (homoioi, o “els iguals”). Després d’aquests, els ilotes, formats per població camperola sotmesa i unida a la terra dependent tributàriament d’Esparta. Provenen de la submissió de Messènia al poder espartà, i l’Administració espartana té dret de vida i mort sobre ells. Eren com esclaus de la comunitat espartana, el treball dels quals estava controlat per les institucions administratives de la polis. Esparta viu sempre sota l’amenaça de la revolta dels ilotes. Per això, Esparta manté un règim militar total. Per exemple, existien les krypteiai, en les quals els guerrers espartans es dispersaven pel camp i atacaven de nit els llogarets d’ilotes per eliminar els més perillosos. Aquestes krypteiai eren convocades regularment pels èfors. Finalment, trobem els periecs, que eren habitants de la perifèria espartana. Era població de caràcter agrícola, encara que també mantenia una economia artesanal i exercia el comerç. Durant la formació de la polis espartana, aquestes poblacions queden marginades del cos polític, per la qual cosa no tenen representacions en les institucions espartanes. No obstant això, tenen un paper destacat en l’economia espartana, en dedicar-se a activitats econòmiques prohibides per als espartans (com el comerç). Per la seva banda, els periecs també tenien obligacions militars, atès que ajudaven a mantenir les propietats de la polis, especialment les de culte (els temples i santuaris), i en general les relacions entre periecs i espartans no eren conflictives.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 57

© Editorial UOC

57

Grècia arcaica

2.3.3. L’educació espartana El sistema educatiu espartà estava dedicat, en tots els seus aspectes, a crear bons guerrers. Per això, la vida de tots els seus ciutadans, des del naixement, estava sotmesa a una disciplina molt rígida sota control directe del Govern. Aquesta educació, anomenada agoge, estava basada en exercicis gimnàstics i militars, ampliats amb exercicis de resistència física. L’educació estava controlada per dos tipus de funcionaris: els martigophoroi, o portadors del fuet, i els eirenes o vigilants. I amb aquesta configuració, l’agoge es mantenia aliena als assoliments de la racionalitat i la cultura gregues i només responia a aquesta estructura militar de la societat espartana. L’agoge acabava als vint anys. Llavors el noi obtenia plens poders ciutadans. Amb aquesta educació es fomentava en els nois la disciplina, la cohesió social, la seguretat en ells mateixos, la lleialtat a la pàtria, l’obediència (i amb aquesta, el respecte a la jerarquia militar) i la uniformitat.

2.3.4. La Lliga del Peloponès Després de la victòria sobre Messènia, i arran dels tractats d’aliança amb Tegea i altres ciutats, Esparta obté l’hegemonia sobre el Peloponès, un esdeveniment que tindrà com a conseqüència el manteniment de relacions pacífiques i estretes entre les polis de la península del Peloponès. El resultat serà, cap a la segona meitat del segle VI aC, la conformació de la Lliga del Peloponès. Aquesta lliga és denominada oficialment “els lacedemonis [que vol dir, els espartans] i els seus aliats” (entre els quals es trobaven Argos, Tegea, Micenes, Tirint,

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 58

58

Pèricles no hi és

Corint, Hegara, Sició, etc.). Esparta presidia la Lliga, però no intervenia en assumptes interns dels seus membres, almenys teòricament. Per la seva banda, els membres no pagaven tribut, i eren independents d’Esparta. L’objectiu d’aquesta aliança era simplement de caràcter defensiu, però no es prohibien els conflictes entre aliats, sinó que la Lliga funcionava solament en aquells conflictes en els quals Esparta estava involucrada, perquè era una aliança entre cadascuna de les polis associades i la polis espartana.

2.4. Atenes durant l’època fosca i arcaica La història de Grècia no es pot escriure sense Atenes. Com a polis més important de l’antiguitat, el seu nom és una mena de sinònim de l’esplendor de la cultura grega antiga. Teseu va ser el rei mític a qui s’atribueix el sinecisme (sinoikismo) dels llogarets de l’Àtica per a la creació d’un sol govern. Va unir tota la població a Atenes i va instaurar un consell comú per a tot el territori. Se li atribueix la divisió de la població atenesa en tres grups: – Eupàtrides (“els ben nascuts”) o aristoi (“els millors”): tenien funcions polítiques, legals i religioses. – Geomoroi (“els que habiten a la terra”): els camperols, excel·lents per la seva utilitat (el demos). – Demiurgoi o treballadors: caracteritzats per la seva massa (s’hi inclourien les poblacions pobres i desposseïdes, els thetes). Amb aquesta organització primigènia, s’establiria l’eunomia o bona llei a Atenes, i es constituiria una ciutat regulada mitjançant el govern de la justícia i de les lleis.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 59

© Editorial UOC

59

Grècia arcaica

2.4.1. Organització política L’organització d’Atenes és la que millor coneixem de tota la Grècia antiga, tot i ser molt complexa i haver patit constants canvis i modificacions al llarg del temps. Podem designar, per als primers moments, una estructura que, de forma simple, podem descriure gràcies a una sèrie d’institucions: Arconts: els més alts magistrats. Els arconts conformaven un grup col·legiat, que era l’arcontat, en el qual requeia el poder polític suprem en política atenesa. L’arcontat estava compost per nou arconts, triats anualment entre els eupàtrides. Al principi, solament eren tres els magistrats arconts, possiblement cadascun amb autoritat en un tipus de matèria (un devia encarregar-se del poder executiu i judicial, un altre del militar, i l’últim devia tenir competències en matèria religiosa). Posteriorment, el cos de l’arcontat es va ampliar a nou membres, de manera que aquestes atribucions van ser distribuïdes entre els nou arconts: els poders executiu, militar, judicial, administratiu i religiós. Aquesta ampliació, aquests sis nous magistrats, responen al nom d’arconts thesmothetai, creats el 682-681 aC aproximadament; eren els encarregats de vigilar la conservació de les tradicions i els costums antics, i tenien funcions judicials i d’interpretació del dret consuetudinari (això és, basat en el costum). A part d’aquests sis arconts thesmothetai, tenim l’arcont epònim, que presidia el consell d’arconts i donava nom a l’any (de tal manera que a Atenes es computaven els anys en relació amb el nom de l’arcont president epònim de cada any). L’arcont epònim posseïa el poder executiu civil i vivia a l’edifici del pritaneu durant l’any que ocupava el càrrec. Al principi de la magistratura solien fer una proclamació en

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 60

60

Pèricles no hi és

defensa de la família i de la propietat privada. Així mateix, també presidien el consell i l’assemblea. Després d’aquest, trobem l’arcont polemarc, encarregat del comandament suprem de l’exèrcit i de la flota. En època de guerra, l’arcont polemarc obtenia plens poders, mentre que durant la pau tenia competències pel que fa als estrangers residents a l’Àtica. Finalment, l’arcont basileu, que s’ocupava de l’administració religiosa. Tenia un paper rellevant en diversos cultes públics i en qüestions de sacerdocis hereditaris. En acabar el seu mandat, els arconts passaven a formar part del areòpag de forma automàtica i vitalícia. L’areòpag: l’òrgan més prestigiós de poder polític de l’aristocràcia atenesa. Era un antic consell d’ancians transformat en tribunal. Estava compost per antics arconts i tenia sobretot funcions judicials. Mantenia un paper fonamental en la vida política atenesa, en posseir una autoritat indiscutible i un vot decisiu en l’elecció dels arconts. L’assemblea (ekklesia): en època arcaica no té un paper rellevant. Hi assistien els que tenien terres i pertanyien a una fratria. L’any 640, Ciló d’Atenes intenta imposar una tirania a la polis àtica. Era un aristòcrata, provinent d’una família poderosa i guanyador en els Jocs Olímpics, per la qual cosa tenia una gran popularitat. Va seguir els consells de l’oracle de Delfos i va tractar de conquerir l’acròpoli d’Atenes. Tucídides ens diu que, davant d’aquest atac, “tots els del camp” van acudir a oposar-se a Ciló, per la qual cosa aquest va haver de refugiar-se a l’altar consagrat a Atena pensant que allí no s’atrevirien a tocar-lo per ser un recinte sagrat, però l’arcont epònim d’aquell any (que era membre de la família dels alcmeònides) va dirigir el setge i malgrat el lloc sagrat, Ciló va

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 61

© Editorial UOC

61

Grècia arcaica

ser executat. D’aquest relat ens queda una important informació, de la qual destacarem per a posteriors usos la imatge dels alcmeònides com a sacrílegs, però alhora grans símbols de la lluita atenesa contra la tirania. El 621-620, Dracó, arcont epònim, du a terme la codificació legislativa que denominem les Lleis de Dracó. Aristòtil ens diu que aquest codi draconià només era una recopilació escrita del dret consuetudinari (és a dir, del costum). El contingut d’aquesta legislació és de naturalesa diversa: centralitza en l’Estat els judicis de sang, i per tant allibera els parents de la responsabilitat judicial (abans de Dracó els judicis de sang es resolien mitjançant els ajustaments de comptes i la venjança). També s’hi determinen els càstigs per als diferents delictes, al mateix temps que s’hi regulen les condicions necessàries per a l’ampliació del cos polític; els canvis esdevinguts en l’economia, amb l’ampliació de la importància econòmica de l’artesania i el comerç, feien necessari un desenvolupament administratiu més gran. S’ha documentat també l’aparició de les naucries, unitats administratives de caràcter territorial amb el requisit d’aportar un vaixell i dos homes per a la flota naval atenesa. Estaven relacionades amb la vida econòmica atenesa, de manera que es dividia el poble atenès en dotze naucries per tribu, amb un total, doncs, de quaranta-vuit naucries.

2.4.2. Atenes al segle

VI

aC

El greu problema de la propietat agrària (que com sabem s’anava acumulant a les mans de les famílies aristocràtiques més importants) va ampliar el nombre de petits camperols en relació de dependència amb les famílies aristocràtiques, de

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 62

62

Pèricles no hi és

manera que l’antiga pagesia lliure havia caigut en servitud o dependència com a conseqüència del seu empobriment i progressiu endeutament. Aquesta situació va tenir el seu reflex en la milícia, perquè a causa d’això s’aprecia una repercussió en l’organització militar, en un moment en què Atenes començava a intentar afirmar el seu domini comercial d’ultramar i la seva posició en la Grècia central. Com a conseqüència d’aquest empobriment i endeutament, la major part de la pagesia és incapaç de pagar-se una panòplia hoplita, i Atenes veu molt minvades les seves capacitats militars. El resultat serà l’inici de lluites entre la pagesia i l’aristocràcia, per una banda, i per una altra, l’inici d’enfrontaments entre les diverses faccions o grups polítics per imposar el model polític defensat per cadascuna per a la polis. És en aquest context que trobem Soló.

2.4.3. El gran legislador: Soló d’Atenes Soló era membre de la família dels medòntides, possiblement dedicada al comerç, i va ser triat arcont epònim el 594 aC gràcies a la seva exhortació pública per animar el poble atenès a recuperar l’illa de Salamina, que estava en disputa amb Mègara. Va ser el mateix Soló qui va dirigir la guerra, i amb la seva victòria va aconseguir una gran popularitat, gràcies a la qual li fou concedit el poder per portar a terme una sèrie d’ambicioses reformes. Reformes agrícoles: Soló va anul·lar els deutes que lligaven els camperols àtics als seus creditors, amb el consegüent alliberament de terres. Aquesta mesura, anomenada seisachtheia, no fou total, però sí d’una molt àmplia aplicació. La segona mesura relativa al món agrícola va ser l’abolició de l’esclavi-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 63

63

Grècia arcaica

tud per deutes, una mesura que Soló és va prendre amb tanta responsabilitat personal que va arribar fins i tot a comprar i alliberar atenesos venuts com a esclaus a l’estranger. A partir d’ara, els deutors només respondran als deutes amb els seus béns i propietats, però mai amb la seva persona o amb la dels seus familiars. Les conseqüències d’aquestes mesures són diverses: en primer lloc van suposar un canvi en la història d’Atenes, perquè a partir d’aquest moment l’esclavitud es nodrirà d’estrangers, al mateix temps que la ciutadania servirà com a protecció contra l’esclavitud. Reformes de la politeia: trobem un molt ambiciós programa reformador. La primera mesura de Soló serà generar un sistema censual de la ciutadania atenesa a través d’una reorganització del cos polític. Gràcies a aquesta mesura la població lliure de l’Àtica, excepte els metecs (estrangers), va quedar distribuïda en quatre classes o categories censuals segons els seus ingressos o béns, mesurats en medimnes (mesura de capacitat del àrids). Així, aquestes quatre categories són: 1) Pentacosiomedimnos, en què s’engloben els ciutadans amb rendes de més de 500 medimnes entre productes sòlids (cereals) i líquids (vi, oli, etc.). 2) Hippeis: rendes d’entre 500 i 300 medimnes. 3) Zeugites: rendes d’entre 300 i 200 medimnes. 4) Thetes: ingressos inferiors als 200 medimnes o individus sense ingressos. Aquesta divisió en medimnes estava basada en la producció agrícola. No obstant això, existia una equivalència en bestiar o en diners per a aquesta divisió, per poder incloure en el cens artesans i comerciants. Reformes militars: Soló va dividir les obligacions militars d’Atenes entre els ciutadans a través de les categories censuals. D’aquesta manera, la primera classe (els pentacosiome-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 64

64

Pèricles no hi és

dimnes) havia de proporcionar tot tipus de subministraments en temps de guerra, però no tenia atribucions específiques, estava exempta de l’exercici militar. La segona classe (els hippeis) prestava serveis en la cavalleria. La tercera classe (els zeugites) conformava la infanteria pesant (hoplites) i havien d’anar a la guerra amb armament complet pagat per ells. Quant als thetes, servien en la infanteria lleugera o en la flota, com a remers. Drets polítics: la divisió censual establia també els drets polítics dels ciutadans, de manera que la primera i la segona categoria del cens (pentacosiomedimnes i hippeis) tenien drets polítics plens, actius i passius, ja que podien triar i ser triats per a qualsevol òrgan de govern de la polis, inclòs l’arcontat. Quant als zeugites, tenien certes limitacions als seus drets polítics, ja que no podien optar a l’arcontat, i arran d’això, tampoc no podien formar part de l’areòpag. Malgrat aquesta restricció, podien accedir a qualsevol altre òrgan de la polis. Els thetes, per la seva banda, podien triar, però no podien ser triats per a cap càrrec, i el seu vot era emès a l’assemblea. 2.4.3.1. Reforma dels òrgans polítics a) L’areòpag: tribunal suprem en els crims més destacats; a més exercia el seu control sobre els altres òrgans de govern i regulació de la vida atenesa. Soló en modifica l’accés, permetent que estigui compost per les dues classes més importants del seu esquema censual, els pentacosiomedimnes i els hippeis. Al mateix temps, reforma les capacitats i trasllada les seves tasques administratives a la bulé i a l’ekklesia. b) Bulé: òrgan polític establert per Soló. Format per 400 membres (100 per cada tribu). Serveix, en principi, per restar poder a l’areòpag, al mateix temps que prepara els assumptes

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 65

65

Grècia arcaica

dels quals s’ocupa l’ekklesia. En aquest òrgan hi estaven representades totes les classes censuals excepte els thetes. c) Helida: tribunal popular, obert a la plena participació. També és una creació soloniana. Posseïa també certes funcions legislatives, de manera que restava, igual que la bulé, atribucions a l’areòpag i trencava el monopoli de poder que posseïa abans de Soló. d) Ekklesia (assemblea): tribunal igual que l’helida, però amb atribucions de caràcter judicial. En aquest òrgan podien participar-hi els thetes. Amb la reforma de Soló Atenes viu la creació d’un nou tipus de realitat sociopolítica, basada en conceptes de ciutadania i de legislació: un marc jurídic que regula les activitats ciutadanes. L’ideal de Soló es pot resumir en la disjuntiva representada per l’eunomia (bona legislació) en contraposició a la disnomia (mala legislació), a través de la concepció que les lleis estan per sobre dels magistrats que l’administren, un pensament basat en el nomos (respecte a la llei) i en la ideologia de la justa mesura, tan típica del món grec. D’acord amb l’última llei de la reforma soloniana, molt remarcable, les seves reformes no podien ser abolides fins al cap de cent anys. Lleis agràries: en primer lloc, Soló prohibeix exportar cereals; el comerç de cereals fora d’Atenes apareix tipificat com un delicte per Soló a causa dels problemes històrics de la polis àtica per al seu proveïment de gra. Per contra, es fomenta l’exportació d’olis atenesos, per ser abundant la seva producció. Soló també porta a terme unes reformes de pesos i mesures, atès que fins al moment Atenes utilitzava el sistema de mesurament d’Egina, ciutat de gran importància comercial durant el segle VIII. Soló va crear un sistema propi per a

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 66

66

Pèricles no hi és

Atenes, basat en el de l’illa d’Eubea, amb el qual desvinculava Atenes de la influència comercial d’Egina.

2.4.4. Atenes després de Soló Aristòtil ens deixa un testimoni molt clar sobre la valoració possible que els mateixos grecs van fer de l’obra reformadora de Soló: “Doncs el poble havia cregut que ell ho anava a repartir tot i els nobles, que anava a tornar-los a l’estat anterior o a canviar-ho una mica. Soló s’havia posat enfront d’uns i d’altres (estant en condicions de recolzar-se en uns o altres, com volgués, i fer-se així tirà), i va preferir fer-se odiós als uns i als altres, salvant la pàtria i establint les millors lleis” (Aristòtil, La constitució dels atenesos, XI, 2). Després de Soló, en principi, la situació hauria d’haver millorat a Atenes, però no va ser així perquè les reformes solonianes eren tan profundes que feia falta un procés de readaptació d’Atenes a la seva nova Constitució. Per això, després de Soló, apareixen progressivament tres faccions polítiques: A) Pediecs (originalment, habitants del Pedíon), que representen l’aristocràcia terratinent, manats per Licurg, de la família dels eteobútades. B) Diacris (originàriament procedents de Diàcria), que són posteriors als pedíecs i pretenen la redistribució de terres. El seu cap era Pisístrat. C) Paralis (originàriament habitants de la zona costanera), que són els últims a aparèixer en l’organigrama polític atenès. Era una composició d’elements heterogenis d’aristòcrates, clients, artesans i comerciants. Havien lligat els seus interessos al desenvolupament de l’artesania i el comerç. El seu cap

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 67

© Editorial UOC

67

Grècia arcaica

era Megacles, de la família dels alcmeònides. Per a Aristòtil representaven la constitució més equilibrada, per la seva agrupació heterogènia. Aquestes faccions diferien quant a la manera d’intervenir en el control del govern de la polis.

2.4.5. Atenes al segle

VI

aC

Malgrat les reformes de Soló, la situació política atenesa era conflictiva. Es demostrà que era impossible resoldre la gravetat de la stasis per mitjà de mesures legislatives exclusivament, ja que les profundes reformes solonianes no havien fet sinó preparar la situació per a un canvi, però no establir el canvi mateix que Atenes requeria. Per això, apareix la sensació que la tirania es fa inevitable i necessària. Serà en el marc polític de les lluites entre pediecs, diacris i paralis, lluita entre els seus líders polítics, Megacles, Pisístrat i Licurg, que es gestarà el procés tirànic. Pisístrat (560-527 aC) és el gran personatge clau després de Soló. Per obtenir el poder, Pisístrat obté el suport de la pagesia pobra, que continuava en la misèria malgrat les reformes agràries de Soló, i dels thetes, que se sentien al marge del poder. D’aquesta manera, es converteix en el líder polític més pròxim al demos i a les classes desafavorides. La seva posició abans de l’obtenció del poder era excel·lent, ja que havia estat l’heroi de la lluita contra Mègara i la recuperació de Salamina, fets que li van reportar una gran popularitat a Atenes. Després de la presa de Salamina, es funda allí una cleruquia (que definim com un assentament de colons atenesos als quals es fa una donació d’una parcel·la de terra, el kleros; la cleruquia fou un nou mitjà per solucionar els problemes de la terra a Atenes).

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 68

68

Pèricles no hi és

Quant a la seva ascensió al poder, hi ha un episodi aclaridor que ens permet comprendre com va esdevenir-se. Pisístrat va fingir un atemptat contra la seva persona mentre es dirigiria al camp i va demanar al demos, a l’Assemblea, que se li concedís una guarnició de korynephoroi (individus de la ciutat aliens a l’exèrcit hoplita. Li va ser concedit el desig, i amb aquesta guàrdia va prendre l’acròpoli atenesa i es va instaurar en el poder l’any 560 aC. No obstant això, el seu poder no era estable, a causa del rebuig que cap a ell sentia l’aristocràcia de la ciutat, per la qual cosa el 554 és expulsat de la ciutat per la conjunció de forces entre Megacles i Licurg. Amb Pisístrat fora de joc, Megacles i Licurg mantenen el poder, encara que aquest pacte no dura gaire i Megacles comença a tractar de nou amb Pisístrat (aquesta aliança adquireix un caire familiar, quan es casa Pisístrat amb una filla de Megacles). En un segon intent, Pisístrat torna a Atenes, però aquesta segona presa de poder tampoc és duradora, i Megacles torna a expulsar-lo de la ciutat, cosa que reafirma la imatge dels alcmeònides (Megacles era d’aquesta família) com a oposició a la tirania. Deu anys després, amb suport extern (de Tebes, Erètria i altres) i un exèrcit mercenari, Pisístrat torna a Atenes i rep el suport de la ciutat i dels districtes rurals. Mor el 528527 aC.

2.5. Atenes sota el Govern de Pisístrat Pisístrat no era un reformador com Soló, i no va crear un nou sistema legislatiu, sinó que va mantenir el sistema solonià i les magistratures, encara que les més altes d’aquestes (com l’arcontat) estaven controlades pels seus familiars.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 69

69

Grècia arcaica

Tot i això, durant el seu govern va dur a terme una sèrie de reformes amb l’objectiu de resoldre la conflictivitat social que existia a Atenes, i, alhora, de posicionar la seva ciutat entre les grans potencies de Grècia. Mesures agràries: va establir una política de préstecs per beneficiar els agricultors i evitar les concentracions de terres a les mans d’unes poques famílies aristocràtiques. Aquesta mesura va provocar una consolidació de la situació econòmica de la pagesia, que va tenir com a conseqüència una alta rendibilitat fiscal (ja que en tenir més, els camperols pagaran un percentatge més elevat en concepte d’impostos). Protecció de l’artesania i el comerç: a partir de 560 aC, apareix un gran nombre d’artesans ceramistes i pintors a Atenes que desenvolupa la tècnica de la ceràmica de figures negres, cosa que ens informa de la bona situació que devia tenir l’artesanat sota el govern de Pisístrat. Aquesta bona situació del comerç i l’artesanat també pot tenir una gran relació amb la mesura de Pisístrat d’encunyar moneda atenesa, la primera ocasió en què es feia una encunyació de veritable entitat a Atenes, amb el suport de les mines de plata de Làurion a l’Àtica i d’altres mines de Tràcia. Tota aquesta política de beneficiar l’artesanat i aplicar una economia monetària va afavorir els intercanvis comercials d’Atenes, que a poc a poc es converteix en un gran centre comercial del Mediterrani. Construcció d’obres públiques: Pisístrat porta a terme l’edificació de grans construccions públiques, que van significar un auge d’Atenes com a centre cultural i religiós. Exemples destacats són el temple de Zeus olímpic, el temple d’Atenea a l’Acròpoli (aquest edifici va ser destruït pels perses durant les guerres mèdiques i reemplaçat per un de nou, el conegut Partenó, símbol d’Atenes), els aqüeductes per tota la ciutat, i

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 70

70

Pèricles no hi és

una destacada xarxa viària per tot l’Àtica, que també pretenia estimular i afavorir el comerç. Mesures religioses i culturals: amb Pisístrat es traslladen a la ciutat els cultes d’Àrtemis Brauronia i Dionís i les seves festes rurals, i se centralitza en l’espai urbà l’àmbit religiós de l’Àtica. Així, es donava homogeneïtat a la població àtica, i s’establien cultes comuns per a tota la població. També, conseqüència d’això, va ser l’establiment de tot un seguit de recitals poètics públics, com un espai de desenvolupament de tota la poètica, la tragèdia i la comèdia ateneses. Especialment destacats són els festivals dramàtics en honor a Dionís, durant les festes dionisíaques, ja que és arran d’aquests que sorgeix la tragèdia. Política exterior: amb Pisístrat arriba la voluntat d’assolir una consolidació de les relacions d’Atenes amb l’exterior (amb Tebes, Tràcia, etc.) Així mateix, podem apreciar una consolidació dels interessos atenesos a Tràcia i l’Hel·lespont, deguda al domini atenès de les entrades al mar Negre, cosa que consolida l’autoritat comercial atenesa.

2.5.1. Hípies i Hiparc: els fills de Pisístrat Hípies, el gran, va mantenir el govern efectiu del seu pare sobre la polis atenesa durant el període 527-510. Hiparc, per la seva banda, va mantenir certa autoritat, i va funcionar com a mecenes de les arts. Políticament van mantenir la tendència política del seu pare, però la situació interna d’Atenes havia canviat i la tirania era feble. El 514, Hiparc és assassinat a causa de rivalitats aristocràtiques i els seus assassins, Harmodi i Aristogíton, seran a partir d’aquest mateix moment coneguts com els tiranicides. A causa de la mort del

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 71

71

Grècia arcaica

seu germà, Hípies torna el seu govern més autocràtic i autoritari, fins que el 510 aC, els alcmeònides, amb ajuda militar d’Esparta (comandada pel rei Cleòmenes) enderroquen la tirania dels pisistràtides. Pel que fa a les conseqüències de la tirania a Atenes, podem destacar que va resoldre la crisi agrària i va afavorir el desenvolupament artesanal i comercial, al mateix temps que es consolida la situació de la pagesia i s’afavoreix els grups més febles (thetes), incorporant-los a la vida cívica. D’això es desprèn que la tirania de Pisístrat, la tirania a Atenes, va ser un moment molt destacat per a la història de la ciutat i el seu desenvolupament polític i social.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 72

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 73

© Editorial UOC

73

L’època clàssica

Capítol III

L’època clàssica

3.1. Clístenes o la democràcia atenesa

Al final de la tirania van tornar a Atenes els bandejats per qüestions polítiques, i amb ells van tornar també les faccions polítiques. Aquesta vegada, la rivalitat apareix representada per l’enfrontament entri Clístenes (alcmeònida) i Isàgoras, que es va saldar a favor de Clístenes, el qual va expulsar Isàgores d’Atenes, novament amb el suport de Cleòmenes d’Esparta. Així, Clístenes governarà Atenes durant el període 510-505 aC. Però aquesta situació de poder de Clístenes va motivar l’inici d’una sèrie de reformes que van portar Atenes a la inauguració d’un sistema de govern nou, el de la seva democràcia.

3.1.1. Reformes de Clístenes En primer lloc, va fer un canvi en la distribució de les tribus ateneses, i de quatre tribus originals Clístenes va distribuir la població en deu noves tribus. Així mateix, cada tribu va ser dividida en tres trittyes o terços, i al seu torn, aquests trittyes van ser dividits cadascun en deu demos. D’aquesta manera, el

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 74

74

Pèricles no hi és

demos apareix com la nova unitat territorial. Cada demos triaria el seu cap, el demarco, que posseïa el control sobre les terres comarcals i sobre els impostos locals, i també s’encarregava de l’elaboració del cens. En aquesta reforma veiem un canvi de la possessió del poder, del genos aristocràtic al demos. També va portar a terme una sèrie de transformacions institucionals. La bulé passa de tenir quatre-cents membres a incrementar-ne el nombre fins a cinc-cents. Es trien cinquanta representants per tribu (deu tribus per cinquanta representants, és a dir cinc-cents membres de la bulé). Així mateix, se li van ampliar les funcions, i es va convertir la bulé en l’òrgan administratiu superior, que va desplaçar així el consell dels arconts. Les eleccions al consell es feien per sorteig, però cap ciutadà no en podia ser membre més de dues vegades en la seva vida. A més, també hi va haver un reforçament del poder i autoritat de l’ekklesia, de l’Assemblea. Per altra banda, es va modificar l’accés a l’helia, i a partir de Clístenes els seus membres eren triats per sorteig entre tots els ciutadans atenesos. Així mateix, va augmentar novament la seva importància com a tribunal, a costa de l’autoritat decreixent de l’areòpag, que va quedar reservat a competències en assumptes criminals, ja que fins i tot els judicis de traïció van ser duts a l’helia. Existeix, a causa d’aquesta reorganització de l’estructura politicoadministrativa d’Atenes, un augment de funcionaris. Apareixen els deu apodectes, que regulaven les qüestions de finances. També deu estrategs (strategos), que funcionen com un col·legi militar encapçalat per l’estrateg polemarc. A un nivell inferior, cada tribu proporcionava un regiment d’infanteria i un de cavalleria, comandats per estrategs triats per sorteig a l’ekklesia: els taxiarques (infanteria) i els hiparques (cavalleria).

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

Página 75

75

L’època clàssica

Una última mesura destacada del govern de Clístenes serà l’aparició de l’ostracisme, mesura extraordinària creada per eliminar la possibilitat del retorn de la tirania. L’ostracisme consisteix a enviar a l’exili les persones sospitoses de voler aconseguir el poder. Es decidia per votació popular a l’ekklesia, i es necessitaven com a mínim sis mil vots perquè fos una votació vàlida. Aquest exili tenia una durada de deu anys, i no només afectava Atenes, sinó que l’exiliat havia d’abandonar l’Àtica. No obstant això, no perdia ni les seves propietats ni els seus drets, que li eren mantinguts durant la seva absència.

3.2. Els perses Els perses van ser pobles iranians pel seu tipus de llengua (indoeuropea) i perquè ocupaven l’altiplà de l’Iran. Cap a 1800 aC, arriben les primeres poblacions iranianes a l’altiplà de l’Iran provinents d’Àsia central (són els anomenats aris). Es produeix aquí un llarg procés d’adaptació i sedentarització, que sembla més o menys resolt pels volts de 1300-900, quan l’altiplà iranià apareix ja fortament iranitzat (potser aquest assentament sigui resultat en alguna mesura de la crisi del 1200 i del buit de poder a la zona). Els iranians s’organitzen en federacions de tribus. Són grups de pastors dedicats a la ramaderia vacuna en les terres d’aigua i als ovicaprins en les terres àrides, que també crien cavalls a Mèdia i camells a Bàctria. En el primer mil·lenni abans de Crist, la pressió del poder assiri obliga aquestes poblacions a crear un contrapoder fort per frenar l’expansió dels assiris. D’aquesta manera, el 652 Craxanes és nomenat rei de Mèdia. Establirà una aliança amb Babilònia, de manera que el 612 els medians i els

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 76

76

Pèricles no hi és

babilonis destrueixen Nínive, i posen fi a l’imperi neoassiri. Arran de la caiguda de l’Imperi Assiri neix el poder neobabiloni, així com els regnes de Cilícia, Frígia i Mèdia, on els medians i les tribus iranianes viuran trenta anys de pau. Tal com hem explicat, en el repartiment de territoris assiris, els medians s’enduen la pitjor part (i els babilonis aconsegueixen el control de Mesopotàmia). Aquesta situació canviarà a partir del 550, quan Cir II, de la confederació persa, aconsegueix el poder dintre de les confederacions iranianes. Com a primera mesura, Cir s’emparenta amb la família reial dels medians, i obté així el suport de les tribus d’aquesta població. Enfront de la manera d’actuar d’aquests, els perses estableixen un nou tipus de relació amb el territori. La primera mesura de Cir II, del clan aquemènida, serà la d’atacar els regnes de Brega, Frígia i Cilícia, cap a 547 aC. Entre 545 i 539 vol assegurar la pau interna entre els grups iranians, per evitar secessions o revoltes internes que desestabilitzessin el creixent poder persa. Però el 539 retorna a Orient per conquistar Babilònia. Amb això, es crea el nucli central de l’Imperi Persa, i Cir passarà a la història com a Cir el Gran. Cambises, fill de Cir, conquistarà Egipte i annexionarà així el poder econòmic del Nil a les armes dels perses. També serà l’iniciador de l’expansió dels perses pel Mediterrani, expansió i conquesta que arribarà al seu punt culminant amb Darios el Gran i les guerres mèdiques contra els grecs. Darios el Gran desenvolupa un nou concepte de conquesta global: “per pacificar un territori conquistat, el millor és conquistar també els territoris veïns”. Anteriorment, la conquesta de Brega i Frígia per Cir el Gran havia tingut com a conseqüència indirecta la conquesta de les ciutats gregues d’Àsia Menor. Ara, durant el regnat de Darios, tindrà lloc la primera guerra mèdica, entre la coalició de les ciutats gregues i el poder expansionista persa

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 77

77

L’època clàssica

(tot això ho relatarem en parlar de Grècia). Així mateix, Darios és l’autor de la reforma de pesos i mesures, així com de la primera moneda unificada del Pròxim Orient (els darios d’or i plata). Amb això, s’afavoreix l’homogeneïtzació de l’Imperi i es propicien els contactes comercials, que poden ser pagats en moneda i sempre amb una garantia de mesures. Com dèiem, el perses tenen un nou concepte imperialista, que pot explicar l’èxit del model persa i la durada del seu imperi. Els assiris tenien una mentalitat militar molt bàsica, d’eliminació de l’enemic. Però els perses, en canvi, tenien un criteri d’absorció i integració de les noves poblacions conquistades en un organigrama administratiu centralitzat. Per això, han de reformular les estructures de govern, així com el Govern imperial. Així, amb els perses cada zona és governada d’una manera diferent, amb una autonomia parcial, mitjançant la instauració d’un governador provincial que s’ocupa directament sobre el territori de mantenir el poder persa. Els perses incorporen tres grans conceptes iranians: 1) El rei guerrer: el rei persa és un líder militar. 2) Aspecte gentilici: tots els reis perses provenen del clan aquemènida. 3) Aspecte religiós: el mazdaisme prové de la predicació d’un fosc profeta anomenat Zaratustra o Zoroastre, cap al segle VI aC, i basa el seu ideari religiós en la divisió del món en una dualitat entre el bé i el mal que es manté en lluita constant. No és aquesta la religió oficial de l’Imperi, sinó només de la reialesa. Com a centre de poder, els perses funden Persèpolis com a gran capital, encara que la cort es manté en constant moviment, amb centres reials a Ecbàtana, Susa o Babilònia.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 78

78

Pèricles no hi és

Més enllà de les novetats, la intel·ligència dels perses també rau en el manteniment d’un bon nombre de tradicions que justifiquen el seu poder sobre els territoris conquistats: a) El títol de Gran Rei, propi del món mesopotàmic, és adoptat pel rei de Pèrsia. b) La cort, en els seus costums, vestidures, tradicions, etc., apareix com típicament oriental. c) El Govern provincial és heretat de Babilònia, encara que ara incorpora certes millores. El governador de cada província de l’Imperi és denominat sàtrapa, i les províncies satrapies. Els sàtrapes, funcionaris triats directament pel Gran Rei, exerceixen un càrrec de confiança, per evitar aixecaments o secessions dins de l’Imperi, i sol estar ocupat per familiars directes del Gran Rei. Les seves funcions són les d’assegurar el control del territori sota el seu comandament, així com la pau d’aquest, i en qualsevol cas, mantenir les obligacions fiscals de les poblacions sotmeses i controlar el cobrament d’impostos. d) El sistema tributari, és a dir, el pagament d’un preu per romandre sotmès (el tribut), és un element tradicional de l’Orient antic que es manté en el món persa. e) L’organització militar continua la tradició dels grans imperis. La història de Pèrsia suposa la culminació d’un procés històric a llarg termini a l’Orient antic, com és la unió política d’aquest territori geogràfic amb l’Imperi Persa, l’abandó de l’aïllacionisme oriental per donar un pas en relació amb altres territoris (Grècia i Europa durant les guerres mèdiques). Aquesta expansió cap a l’exterior posa en contacte l’Orient antic amb nous pobles. El resultat final serà la conquesta per Alexandre el Gran de l’Imperi Persa el 328 aC, amb tan sols vint-i-vuit anys, seguint les petjades dels grans conquistadors del món del

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 79

© Editorial UOC

79

L’època clàssica

primer mil·lenni (David, Nabucodonosor, Cir, Darios…) i creant al seu torn un nou món, l’hel·lenisme, pel qual la cultura grega s’estén a tot el món del Mediterrani oriental fins a l’Índia.

3.3. Les guerres mèdiques El 546, Cir el Gran, el Gran Rei de Pèrsia, pren la ciutat de Sardes, capital del regne de Lídia, que, arran d’aquesta conquesta, queda associat a l’Imperi Persa, i sota la seva autoritat i control. A poc a poc, arran d’aquesta conquesta, les ciutats gregues d’Àsia Menor van caient sota el poder persa.

3.3.1. La revolta jònia El 499, els grecs de les zona de Jònia i les illes, que es trobaven sota el poder del Gran Rei, s’aixequen contra el domini persa. Les causes d’aquest aixecament són diverses i poden respondre a diferents explicacions: essencialment, els perses van pensar que la imposició de tiranies com a sistemes de govern afavorien el seu control sobre les ciutats gregues que dominaven. Així mateix, l’afavoriment del sistema tirànic va generar un rebuig col·lectiu cap a Pèrsia en un moment en el qual a la Grècia continental s’havia acabat aquest període tirànic comentat anteriorment. Els grecs, en el seu afany d’autonomia i llibertat, van voler posar fi a aquesta capacitat del Gran Rei d’intervenir en la seva política interna. De vegades s’ha pensat que el pagament de tribut a l’Imperi imposat a les ciutats gregues podia ser una raó per a

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 80

© Editorial UOC

80

Pèricles no hi és

la seva revolta, però sabem que no era el principal problema de la dominació persa per a les ciutats gregues, ja que anteriorment el pagaven al regne de Lídia, i que posteriorment el pagaran a la ciutat d’Atenes. Quant als grecs de l’Hèl·lade, la seva actitud envers la revolta va ser de desinterès, i tan sols Atenes i Erètria van enviar tropes per ajudar els jonis, encara que en ambdós casos el molt reduït nombre d’aquestes tropes no va deixar de ser una presència simbòlica més que efectiva del suport que rebien d’aquestes dues polis. Durant cinc anys, els jonis van aconseguir lluitar i mantenir la seva autonomia sobre Pèrsia, ja que per causa de la lentitud de l’Administració imperial el món persa va trigar a organitzar la reacció contra la revolta; però quan la maquinària de l’Imperi es va engegar la va desbaratar fàcilment, i va derrotar els grecs (495) i sufocar-la definitivament després de la presa de la ciutat de Milet (centre de la revolta).

3.3.2. Les guerres mèdiques Les causes d’aquest enfrontament provenen del desig de Pèrsia de castigar el suport grec a la revolta jònia, el seu concepte imperial de dominació universal i el desig d’annexionar-se un territori amb àmplies possibilitats tributàries, que al seu torn havia demostrat que podia ser perillós per al manteniment de la pau a l’Imperi. El Gran Rei Darios I va comprendre que la conquesta d’un país no queda consolidada del tot si no va seguida de la submissió dels països veïns. La conca oriental del Mediterrani era ja propietat persa, però per consolidar-la havia de dominar també el món grec.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 81

81

L’època clàssica

3.3.3. Una guerra de conquesta Tot i que el desig dels perses de conquerir Grècia es pot explicar per diferents motius, com el fet que aquests volguessin castigar els grecs pel seu suport a la revolta jònia (encara que aquesta ajuda va ser gairebé nominal i des de dos de les polis gregues, Atenes i Egina), amb certesa podem afirmar que l’objectiu final dels perses a la seva guerra de conquesta dels Balcans no va ser altre que apoderar-se dels importants recursos econòmics i comercials que els grecs començaven a controlar gràcies al domini de les rutes de mercat del Mediterrani oriental. Així doncs, als perses els calia obtenir el control militar sobre les polis gregues per poder imposar sobre aquestes també el tribut que ja pagaven els grecs de Jònia. Per això, cap a l’any 492, Mardoni, gendre del Gran Rei Darios, creua el mar per conquerir els territoris de Tràcia i Macedònia, al nord de Grècia, i preparar així una base d’operacions de cara a la imminent invasió persa de l’Hel·lade. Però la sort, fins i tot els déus, com dirien els grecs, no acompanyava els perses, ja que una tremenda tempesta fa naufragar la flota persa, amb unes pèrdues d’aproximadament tres-centes naus i vint mil homes, segons Heròdot. Tot i això, els perses havien aconseguit, almenys, posar un peu en territori grec, i així, el 490, les tropes perses van conquerint algunes de les illes gregues, en especial les Cíclades, per dur a terme de seguida la conquesta de la Grècia continental. Llavors, un objectiu clar era fer desembarcar tropes perses a Grècia mateix, i gràcies als consells de l’exiliat Hípies, fill de Pisístrat, els perses van desembarcar a Marató, una zona plana on els perses podrien fer servir la seva poderosa cavalleria en cas de combat. Però els atenesos van fer front als invasors a la mateixa platja, coman-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 82

82

Pèricles no hi és

dats per Milcíades. Els espartans no podien acudir a socórrer Atenes, a causa de la celebració d’unes festes sagrades anomenades karneies, al llarg de les quals tenien prohibit fer la guerra. Per tant, els hoplites atenesos van fer front, tot sols, a l’enemic. En contra tenien l’enorme diferència numèrica, ja que eren només deu mil contra un nombre indeterminat de perses (que varia en les fonts antigues, però que potser era superior a dos-cents mil infants i deu mil genets). A favor, però, tenien la formació hoplita, que els permetia enfrontar-se a contingents militars superiors en nombre. Així, mitjançant un moviment envoltant i, sobretot, l’ímpetu irrefrenable dels atenesos, els perses es van veure tancats entre les armes gregues i el mar, i es va desencadenar el caos a les files perses. La victòria atenesa, sorprenent, va suposar el primer triomf, símbol per a Atenes de la seva capacitat de lluita i del seu esforç èpic per salvaguardar la seva llibertat. Al final de la batalla, un jove atenès anomenat Filípides va recórrer els quaranta-dos quilòmetres que separaven Marató d’Atenes per donar la bona notícia de la victòria als seus conciutadans. L’esforç va ser tal que va morir així que va arribar a la ciutat i haver cridat als quatre vents que els perses havien estat derrotats. La seva heroica gesta dóna nom a la prova olímpica de la marató.

3.3.4. Xerxes i el segon intent Desprès de Marató, Dario va abandonar el projecte de conquerir Grècia, però el seu fill Xerxes, successor del tron persa el 485, va decidir tornar a emprendre la lluita. Durant quatre anys, fins a 481, va estar reunint un exèrcit immens, segons els antics el més gran que mai s’hagués vist fins aleshores, i

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 83

83

L’època clàssica

llavors va tornar a provar de conquerir Grècia. Mitjançant un increïble pont de vaixells, va fer creuar el seu nombrosíssim exèrcit cap a Grècia des d’Orient. Comptant amb els territoris del nord, Macedònia i Tràcia, encara en poder dels perses, va preparar minuciosament una invasió que semblava imparable. Però un petit accident geogràfic s’interposava entre Xerxes i els seus desigs de dominar els grecs. Les Termòpiles era un petit pas entre les muntanyes que permetia a l’exèrcit persa arribar al territori grec. Però les expectatives del Gran Rei es van veure estroncades quan es va trobar un grup de tres-cents espartans que, juntament amb un petit grup d’aliats, tancaven el pas del contingent militar persa. El rei espartà Leònides, que comandava aquestes forces, havia rebut una negativa de l’eforat pel que fa a la mobilització de l’exèrcit d’Esparta per tal de fer front a Xerxes, a causa de la celebració de les festes sagrades d’Esparta, que prohibien als espartans l’exercici de la guerra durant la seva durada. Per aquesta raó, Leònides només comptava amb el suport de la seva guàrdia reial, composta per tres-cents espartans. Tot i així, les forces gregues van ser prou nombroses per mantenir a ratlla el nombrós i poderosíssim exèrcit persa de Xerxes, ja que el pas de les Termòpiles tenia només quinze metres d’amplada entre les muntanyes i el mar. D’aquesta manera, de nou gràcies a la formació hoplita, els grecs van aguantar els atacs dels perses durant diversos dies, temps suficient perquè la resta dels grecs es preparessin per a la invasió. Al final, un traïdor, Efialtes, segons la llegenda, va indicar a Xerxes un pas alternatiu, que li permetria envoltar els homes de Leònides, els quals moririen per sacrificar la seva vida en benefici de la resta dels grecs. Un cop arribats els perses a la Grècia central, Atenes era el següent objectiu, pel seu poder i els mals records que el Gran

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 84

84

Pèricles no hi és

Rei tenia d’aquesta ciutat, ja fos per Marató o per l’ajuda atenesa a la revolta jònia. Així, els atenesos, davant de la imminent arribada dels perses, van haver d’abandonar la ciutat i refugiar-se a la petita illa propera de Salamina. Allà van esperar, amb unes quantes petites naus de combat, l’arribada de les forces marítimes de Xerxes. Amb molta perícia, tot i la important diferència en nombre, els atenesos van dur les naus perses cap a un petit estret, en el qual les seves naus es podien moure fàcilment, però no així les dels perses, molt més grosses. Aquestes van començar a xocar les unes amb les altres i a enfonsar-se sense remei. La flota de Xerxes va perdre una batalla que gairebé no va arribar ni a tenir lloc. La darrera batalla, finalment, va ser a la plana de Platea, on, per primer cop, els grecs van poder presentar batalla amb un exèrcit conjunt format per soldats de totes les ciutats, especialment espartans i atenesos. L’experiència i la perícia dels espartans va ser una de les claus de la victòria grega, tot i que la mort del general persa Mardoni durant la batalla va afavorir la retirada dels invasors. Amb la fi de la guerra, els grecs havien guanyat la seva llibertat. Aquest serà un mite gloriós en la memòria dels grecs, més enllà del pas del temps. Però algunes altres conseqüències va tenir el desenvolupament de les guerres mèdiques. En primer lloc, després dels esdeveniments, quedava clar que hi havia dues grans potències a Grècia, com eren essencialment Esparta i Atenes. Així mateix, els grecs comencen, a partir de la lluita amb l’altre, a adonar-se que existeix una idiosincràsia pròpia, una cultura pròpia, més enllà de les diferències existents entre cada comunitat, entre cada polis. A més a més, tant el sistema organitzatiu de les polis com el format de lluita hoplita són posats a prova durant les guerres, però es reafirmen com a vàlids gràcies a la victòria. Per últim, també a par-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 85

85

L’època clàssica

tir de la guerra, els grecs tenen notícia que a Orient tenen un gran enemic i que els cal defensar-se’n. Aquesta sensació marcarà els esdeveniments posteriors a les guerres mèdiques.

3.4. La Pentacontècia i la Lliga Atenesa Des del final de les guerres mèdiques fins a l’inici de la guerra del Peloponès s’estén un període de cinquanta anys de pau que es denomina Pentecontècia, un període que va des de la batalla de Platea el 479 fins a la declaració de guerra d’Esparta a Atenes el 431. La gran protagonista d’aquest període de la Pentecontècia és Atenes. A causa de les guerres mèdiques i de la invasió de la ciutat pels perses, que van destruir l’acròpoli i les muralles Temístocles porta a terme la reconstrucció de les muralles, i aprofita per expandir-les i crear al voltant d’Atenes una gran muralla defensiva, que a més connectava el port amb la ciutat. Aquestes són les anomenades Murallles Llargues d’Atenes. Temístocles va ser arcont el 492. Va estudiar les necessitats d’Atenes de convertir-se en una potència marítima. Per això, amb suport dels thetes (que servien a la flota), va portar a terme una sèrie de reformes: 1) Fortificació del Pireu (el port d’Atenes): va ampliar els espais de fondeig de naus perquè al port hi hagués lloc per a més vaixells. Així mateix, també va construir la muralla del port, cosa que convertia el Pireu en una fortalesa. Finalment, va construir drassanes i tallers de reparació de vaixells per reforçar la flota existent. 2) Va augmentar en nombre la flota atenesa, per convertir-la en una de les més importants del món grec i, fins i tot, del Mediterrani.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 86

86

Pèricles no hi és

3) Reforma dels arconts: a partir de Temístocles, els arconts són nomenats per sorteig, a partir d’una llista de cinc-cents candidats, triats prèviament per cada donem. Així disminuïen les possibilitats que es triessin any rere any els mateixos personatges o membres de les mateixes famílies. Aquesta reforma també va afectar la composició de l’areòpag, ja que estava nodrit d’antics arconts. Com a resultat d’aquestes mesures, amb Temístocles neix a Atenes el que els historiadors han anomenat d’una manera despectiva la “democràcia radical”, terme que fa referència a la barreja de classes socials en els òrgans polítics, així com a la intenció dels governants de sustentar el seu poder no en el consens social sinó en el suport de les classes més pobres, que eren les més nombroses i per això mateix també les que tenien més autoritat en les votacions de l’Assemblea. Aquestes mesures de Temístocles seran continuades per Efialtes, que, malgrat totes les reformes anteriors, considerava que els òrgans de govern de la ciutat encara estaven a les mans de les classes altes, i que els ciutadans menys afavorits tenien poques possibilitats de participació activa en l’organització democràtica. Per això, estableix també el seu programa de reformes, que tenia com a objectiu prioritari continuar el procés d’afebliment del poder de l’areòpag, traspassant competències a altres òrgans i limitant la seva funció al judici de crims de sang (homicidis, etc.). Així mateix, apareix en aquest moment un element fonamental per entendre la democràcia atenesa, que és la creació de la mistophoria o remuneració econòmica per formar part dels tribunals de justícia i per l’acompliment de funcions i/o càrrecs públics. D’aquesta manera, finalment era possible que tots els ciutadans, sense diferència de les seves capacitats econòmiques, poguessin tenir una participació activa en la vida política, en

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 87

© Editorial UOC

87

L’època clàssica

un pas final cap a la democratització completa de la societat atenesa. Així, aquells ciutadans que abans no podien abandonar la seva feina perquè no podien sobreviure sense el sou que aquesta els proporcionava, ara poden rebre una compensació econòmica pel temps dedicat a la comunitat en participar en les institucions. Les mesures de Temístocles i d’Efialtes seran continuades pels següents governants atenesos, especialment per Pèricles.

3.4.1. La talasocràcia atenesa: l’Imperi del Mar Després de les victòries sobre Pèrsia, els atenesos pensaven que era necessari mantenir una lluita continuada per evitar nous atacs perses contra el món grec. Per això, el 477 Aristides crea una lliga o aliança de ciutats amb principis teòricament equitatius. L’objectiu era l’alliberament de tots els grecs, de forma definitiva, del poder persa (els grecs d’Àsia Menor encara estaven sotmesos al Gran Rei). D’aquesta manera, la lliga pretén el manteniment de la guerra contra Pèrsia. Així, els membres fundadors van jurar tenir els mateixos amics i enemics, de manera que els aliats no només s’associaven per lluitar contra Pèrsia, sinó que també implicava una aliança militar de caràcter ofensiu i defensiu.

3.4.2. Caràcter de la Lliga La Lliga Aticodèlica és, en principi, una associació defensiva que pretenia evitar que es pogués tornar a produir un atac dels perses en territori grec. Però una sèrie de característiques converteixen aquest plantejament d’inici tan senzill

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 88

88

Pèricles no hi és

en un gran aparell de domini controlat per Atenes. Per tal d’entendre’n correctament el funcionament caldria, doncs, exposar detalladament algunes de les característiques bàsiques de la Lliga: 1) Aliança amb la fi primordial de lluitar contra el bàrbar. Aquesta aliança està subscrita a perpetuïtat, sense límit de temps i sense clàusules que regulin la manera per la qual un membre en pot sortir. Aquesta definició serà defensada per Atenes per sufocar qualsevol revolta entre els aliats contra la política de la Lliga. 2) Encara que tots els membres de l’aliança tenen un vot en l’assemblea confederada (que es reunia a Delos), aquesta igualtat era més teòrica que real. En la pràctica, Atenes controlava els vots dels aliats petits, que es sotmetien a la seva voluntat. 3) Atenes imposava les quantitats de tribut a cada aliat i els variava al seu caprici, segons el posicionament d’un aliat en relació amb la política atenesa (si algú estava en contra, se li apujava el tribut; si algú estava a favor, se li rebaixava la quantitat). Pel que fa als cobradors de tribut, hem de dir que eren tots atenesos. 4) Tots els aliats estaven obligats a participar en les campanyes militars. Per evitar problemes a causa de l’heterogeneïtat de l’armament, la formació i la capacitat bèl·lica de cada aliat, es va establir com a norma la possibilitat de pagar en tropes o en tribut. El pagament en tribut era gestionat per Atenes per construir vaixells i reclutar soldats, que encara que eren pagats per altres membres eren finalment gestionats per Atenes, cosa que feia créixer la seva flota d’una manera impressionant. Per a la composició de l’aliança, Atenes, que era la més forta, va obtenir el paper de directora, encara que les caracte-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 89

89

L’època clàssica

rístiques de la Lliga establien que les decisions dels aliats es portaven a terme en reunions entre els ambaixadors de cadascun dels membres. Aquestes reunions tenien lloc, com hem dit, a Delos, on es trobava l’assemblea confederada No obstant això, Atenes, des del seu paper preponderant, va anar consolidant la seva hegemonia dins d’ella mateixa. Gràcies a la maquinària militar atenesa (àmpliament reforçada per les reformes de Temístocles, que havia ampliat considerablement la flota atenesa), els aliats estaven protegits de l’amenaça persa. Així, molts dels membres que no podien contribuir amb homes o naus a la Lliga pagaven per a la construcció i el sou dels soldats, però tant les naus com els ocupants eren gestionats i reclutats a Atenes, per la qual cosa la flota atenesa creixia considerablement gràcies als aliats. Quant a les contribucions monetàries dels aliats, és a dir, el tresor de la Lliga, el conjunt de fons monetaris amb el qual se sufragaven les accions conjuntes de l’aliança, sabem que a l’inici, en la seva fundació, es guardaven a Delos. Però el 454, després del fracàs dels aliats en la lluita per l’alliberament d’Egipte del domini persa, Atenes força la situació i trasllada el tresor federal a Atenes, lluny de la mirada fiscalitzadora dels aliats, cosa que li permetia un control total sobre els fons.

3.4.3. Aspectes econòmics de la Lliga Malgrat acabar revelant-se com una de les grans formes d’imperialisme de la història, la realitat de la Lliga Aticodèlica no era en tot negativa, sinó que va significar un impuls de les rutes marítimes que va afavorir el tràfic comercial, i, amb això, la posició econòmica de molts membres de la Lliga.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 90

© Editorial UOC

90

Pèricles no hi és

Vegem-ne alguns aspectes: 1) Seguretat al mar: la lliga va posar fi a la pirateria i va afavorir considerablement l’activitat comercial. 2) El phoros (el tribut): el pagament de tribut a la Lliga per part dels aliats estava en relació amb les capacitats econòmiques de cada ciutat. Amb els diners recaptats es reparaven els vaixells de l’aliança i se’n construïen de nous. Amb el que sobrava del reforç de la flota, se sufragava la reparació de les destrosses fetes pels perses a les guerres mèdiques (aquest justificant permetrà a Pèricles, el 450, establir en el Consell de la Lliga una llei federal que obliga la Lliga a finançar la reconstrucció de l’acròpoli atenesa, que havien destruït els perses, i establirà així un centre religiós per a tota l’aliança). 3) Unificació de pesos i mesures: s’imposa com a model d’intercanvi la moneda àtica i els pesos i mesures ateneses a tots els membres. Un element positiu d’aquesta unificació és que evita els inconvenients derivats de la utilització de diversos sistemes diferents. Un de negatiu és que significa una nova ingerència d’Atenes en la política interna dels aliats, una intromissió no justificada per les lleis de l’aliança. Aquesta mesura va ser rebuda com una minva considerable de l’autonomia per part dels aliats.

3.4.4. Mesures de control Com hem vist, la Lliga no preveu la possibilitat que un membre abandoni l’aliança, sinó que la subscripció és a perpetuïtat. Però quan els aliats comencen a percebre que l’aliança és un parany sobre el qual Atenes té el control, i que la Lliga d’aliats s’ha convertit a poc a poc en l’imperi marítim d’Atenes, començaran les revoltes en el poder atenès, que en

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 91

91

L’època clàssica

certs casos es mostrarà absolutament cruel i implacable i guanyarà progressivament l’odi de molts dels grecs. Per al control dels aliats s’estableixen certs mecanismes: a) La força: Atenes disposava d’una forta esquadra i d’homes experimentats. Gràcies a la seva flota, podia donar una resposta immediata en qualsevol lloc i contra qualsevol aliat que s’aixequés o repudiés la Lliga o el poder atenès. Així mateix, Atenes estableix guarnicions de soldats a les ciutats aliades que plantejaven més problemes que tenint-les sota el seu control directe. b) Difusió de les institucions democràtiques: un altre mecanisme emprat per assegurar la fidelitat dels aliats era difondre-hi la democràcia. Atenes pensava que per solidaritat ideològica els aliats amb sistemes democràtics serien més fàcils de controlar i més fidels que aquells membres que tinguessin sistemes oligàrquics. D’aquesta manera, Atenes va afavorir l’expansió democràtica, encara que mai va imposar aquest sistema per la força, almenys fins a l’inici de la guerra del Peloponès. c) Instauració de cleruquies en territoris dels aliats: les cleruquies suposen la implantació de ciutadans atenesos en terres aliades confiscades per Atenes. Kleros vol dir “lot de terres”. Kleroukos seria el beneficiari d’un lot de terres. Els clerucs seguien sent ciutadans atenesos de ple dret, encara que es destinaven a altres territoris no atenesos, des d’on servien de mitjà de control com a colons. D’aquesta manera, si existia una revolta, els colons podien actuar com a força militar. Aquesta mesura era molt impopular, perquè molts dels colons clerucs no conreaven directament la terra, sinó que en llogaven l’explotació i així vivien de rendes pels lots que els havien tocat. d) Presència d’episkopos: els epískopos (d’on deriva el terme “bisbe”) eren inspectors fiscals que controlaven que cada

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 92

92

Pèricles no hi és

aliat pagués el que li tocava en funció de les seves capacitats econòmiques. Així mateix, els epískopos, que eren tots atenesos, també feien funcions d’espies, disposats a informar de l’existència d’idees antiateneses entre els aliats. 5) La proxenia: un ciutadà qualificat d’una ciutat aliada, que fos plenament partidari d’Atenes, assumia la defensa i la representació dels interessos atenesos en la seva ciutat pàtria (malgrat que els seus compatriotes el veiessin com un agent de la polis imperialista, Atenes). Aquests agents rebran el títol honorífic de proxenos. Per protegir-los de les ires dels seus conciutadans, Atenes els va donar cobertura legal i prenia a la justícia local tots aquells processos locals relacionats amb un proxenos.

3.4.5. La guerra del Peloponès El 431, Esparta declara la guerra a Atenes. Comença la guerra del Peloponès, que és una lluita entre les dues grans potències per l’hegemonia sobre la resta dels grecs. El 404, contra tot pronòstic, Esparta assoleix la victòria, juntament amb els seus aliats (la Confederació Peloponèsia). En certa mesura, hem d’entendre la guerra del Peloponès no només com un combat pel control del món grec entre les dues potencies més importants de l’Hèl·lade, sinó també com una conseqüència inevitable, a llarg termini, de la política atenesa de caràcter imperialista en relació amb els seus aliats. De fet, al començament de la guerra, la lluita sembla néixer de la por que els espartans tenen del considerable augment de poder que ha anat aconseguint Atenes al llarg dels cinquanta anys que separen les guerres mèdiques de l’inici del conflicte peloponesi. És a dir, que el motiu inicial, realment, és la sen-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 93

93

L’època clàssica

sació que els espartans tenen de la Lliga atenesa com una amenaça per a la seva autonomia i per a la seva posició a dins del territori del Peloponès. Per tant, el motiu real de la guerra no és altre que la Lliga atenesa. Així doncs, al llarg de la guerra, Atenes veurà com progressivament va perdent el suport de molts dels seus aliats que, sotmesos al domini d’Atenes mitjançant el seu control de la Lliga, no poden autogovernar-se, sinó que són constantment víctimes de la ingerència atenesa en la seva política, tant interna com externa. Només aquesta explicació pot permetre entendre les raons per les quals Atenes va perdre una guerra en la qual semblava que de cap manera podia ser derrotada, atesos els seus importants recursos econòmics i militars, resultat del seu poder sobre la Lliga. Tot i això, hem de tenir en compte que, malgrat que Atenes tenia tots els mitjans per assolir la victòria, és ben cert que la sort no va estar de la seva part. En primer lloc, el gran home que havia de dirigir la política atenesa davant del conflicte, Pèricles, va morir a causa de la pesta que la ciutat va patir entre 430 i 429. Els atenesos mateixos van voler explicar aquesta mort arran del sacrilegi que la família dels alcmeònides (de la qual Pèricles formava part) van cometre en temps passats amb l’assassinat de Ciló a l’interior d’un espai sagrat. Així mateix, l’operació dels atenesos a Sicília, que els havia de donar un domini complet de l’espai marítim grec, va ser un desastre d’homes i de materials, potser per una mala organització de la campanya. Aquesta desfeta va convertir Atenes en un enemic molt afeblit enfront d’una Esparta que a poc a poc s’anava enfortint. Una darrera qüestió d’importància en tot aquest conflicte va ser la ingerència persa. Desprès de veure que han de renunciar a les seves expectatives de controlar militarment el món grec, els perses van plantejar-se una nova via per sotme-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 94

94

Pèricles no hi és

tre els grecs, i aquesta va finançar-se mitjançant grans quantitats d’or amb les quals el Gran Rei anava influint sobre el procés de la guerra. D’aquesta manera, els perses van sufragar les despeses d’Esparta i els seus aliats en la lluita contra la Lliga Aticodèlica, i aquesta ajuda va ser una de les claus de la victòria espartana. Hem de recordar, per entendre aquest interès dels perses, que la Lliga atenesa estava formulada com una eina per lluitar contra el Gran Rei, a fi que no es tornés a repetir la invasió persa. Així mateix, gràcies a l’or, el persa va poder posar fi a les molèsties que la Lliga atenesa li produïa, i alhora, va introduir el poder persa a dins del món grec, gràcies al control que l’or li donava dels politics espartans que van aconseguir la victòria en aquesta guerra civil dels grecs.

3.5. Conseqüències de la guerra del Peloponès En primer lloc, la guerra va deixar Atenes en un estat de fallida econòmica, a causa de les despeses del manteniment de la guerra i també de les reiterades lluites en territori atenès, que van destrossar l’espai de cultiu agrícola. Això darrer va provocar una greu crisi econòmica, que després va derivar en crisi sociopolítica per a la polis àtica. Esparta, per la seva banda, va comptar amb el suport econòmic de Pèrsia per plantar cara a la guerra, per la qual cosa no va percebre de la mateixa manera que Atenes les despeses de guerra. Així mateix, Pèrsia, a través de l’or introduït a favor d’Esparta, va poder per fi assolir allò que no havia pogut obtenir per mitjà de les armes (a les guerres mèdiques), com era la introducció de la seva influència política sobre els grecs, en convertir-se en aliat indispensable per a la victòria espartana. Atenes, com

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 95

95

L’època clàssica

dèiem, sofrirà una greu fallida, les causes de la qual (al mateix temps que també conseqüències) són, en primer lloc, la pèrdua de l’imperi atenès, d’aquella talassocràcia establerta a través de la Lliga Aticodèlica, i de les seves possessions d’ultramar (com per exemple moltes de les cleruquies amb les quals plantava cara a l’excés de població i que servien per incorporar zones d’influència al món atenès). Això revertirà en la seva capacitat per abastir-se de certes matèries primeres bàsiques, com el cereal del mar Negre. Així mateix, a part d’aquesta minva d’influència en l’espai mediterrani (és a dir, a nivell extern), Atenes sofrirà també, com dèiem, la destrucció reiterada del seu espai rural agrícola, del seu chora, arran dels constants saquejos als quals Esparta sotmet el territori de l’Àtica. Tants anys de guerra havien generat a Esparta i en els seus aliats de la Lliga del Peloponès (així com en aquells aliats d’Atenes que a causa del descontentament amb el sistema imperial imposat per Atenes a través de la Lliga Aticodèlica havien unit les seves forces a les dels espartans) un intens rancor contra Atenes, que se saldarà amb aquestes freqüents incursions contra el territori atenès. Davant de la pèrdua de poder extern, aquesta destrucció de l’espai agrícola atenès (nivell intern) és de capital importància per a Atenes, perquè el camp, la chora atenesa, necessita un espai de temps per a la regeneració de la terra, que després de ser arrasada per Esparta, trigarà a tornar a produir fruit amb normalitat, cosa que situarà Atenes en una posició delicada pel que fa al seu proveïment de queviures. Aquesta falta de mitjans econòmics, producte de la derrota, va tenir com a conseqüència l’emigració del personal especialitzat i tècnic (artistes, artesans, comerciants...) resident a Atenes, que a poc a poc canviarà de residència i es dirigirà essencialment cap a les polis d’Àsia Menor, on

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 96

96

Pèricles no hi és

comencen a registrar-se obres monumentals i interessos de caràcter artístic (a més de ser l’espai del món grec que menys havia sofert els avatars socioeconòmics de la guerra del Peloponès). Exemples d’aquesta activitat artística i artesana els tenim, per exemple, en la construcció del mausoleu d’Halicarnàs, una de les set grans meravelles del món antic. Quant a Esparta, el fet que ara és una potència dominadora de la política grega hauria de situar-la en una situació de bonança, propiciada també gràcies al flux d’or persa per assegurar la posició d’Esparta com a dominadora de Grècia, al mateix temps que afavoreix la intromissió del Gran Rei en els esdeveniments de la vida grega. No obstant això, la introducció de l’or persa havia trencat completament la delicada posició socioeconòmica dels espartans, acostumats a l’austeritat imposada pel seu sistema sociopolític, basat en la creació no tant de ciutadans com de soldats. És per això que el sistema espartà passarà una dura prova davant d’aquesta inusitada opulència momentània, per la qual cosa també entrarà en crisi d’identitat, en veure com la seva realitat i la mentalitat dels seus ciutadans canvia a poc a poc. D’aquesta manera, davant de l’augment de béns en circulació, comença a Esparta un procés d’apropiació per part de l’aristocràcia de les terres dels més pobres, abans protegits per la llei, per la qual cosa la societat espartana viurà en aquests moments l’aparició de grans terratinents que controlaran la possessió i la producció agrícola de la polis. Així mateix, la política espartana, que mai havia generat una ideologia ni una pràctica política més enllà de la seva perspectiva guerrera, veurà que ha de governar Grècia sense més pla polític per tenir suport que la seva activitat militar. Amb això, Esparta és incapaç de presentar davant dels grecs una alternativa al complex sistema de dominació posat en pràctica per Atenes

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 97

97

L’època clàssica

(la Lliga Aticodèlica), de manera que el seu control sobre Grècia solament és de caràcter material, i per això mateix, molt inestable, ja que es basa només en el poder de les armes, la força i la coerció per la por, però no en un sistema de convivència. Això durà els grecs al descontentament, i Esparta quedarà en una situació de rebot respecte als grecs similar a la que tenia Atenes abans de l’inici de la guerra del Peloponès.

3.5.1. Conseqüències generals Podem assenyalar una sèrie de conseqüències generals en tot el procés derivat de la guerra. 1) Professionalització de l’exèrcit (mercenaris). Les causes d’aquest augment dels grecs dedicats professionalment a la guerra prové, en primer lloc, de la llarga durada d’aquesta, que va convertir molts ciutadans en soldats durant un ampli període de temps (la guerra apareix com l’única ocupació que saben exercir). Per a molts, a més, que retornen a la seva pàtria després del conflicte i troben les seves terres arrasades o sense propietats ni recursos, la dedicació professional a la guerra es presenta com l’única sortida possible. Una última raó per a aquest augment considerable dels mercenaris la trobem en el període posterior al conflicte, ja que si bé la guerra del Peloponès arriba a la seva fi, no acaben els conflictes entre les polis, que continuen com una constant durant tot el segle IV. A aquesta professionalització dels soldats, hem d’afegir-hi una última dada, que al seu torn pot considerarse causa i conseqüència del comentat: percebem un clar augment del poder polític dels generals a les polis, probablement a causa que la gent s’havia acostumat a veure aquests

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 98

98

Pèricles no hi és

generals com els conductors de la política de les ciutats a l’hora de plantar cara a la guerra (una guerra que dura gairebé trenta anys). Així mateix, les constants hostilitats entre les polis gregues consolida aquesta situació de poder dels generals a les ciutats. 2) Alternatives al sistema democràtic: la derrota d’Atenes va tenir com a conseqüència, més enllà de la crisi social o econòmica, una crisi ideològica, fruit del dubte que neix sobre el sistema democràtic com a mitjà per obtenir un govern òptim (la derrota d’Atenes suposava la derrota del sistema democràtic). Aquesta situació provocarà una sensació de desil·lusió envers la democràcia, al mateix temps que s’obrirà, per primera vegada, l’opció de la crítica del sistema democràtic (crítica que serà portada a terme, en el seu exemple més rellevant, per Aristòfanes a través de les seves comèdies, en què es ridiculitza mitjançant l’humor el panorama i la mentalitat política atenesos). 3) Koiné Eirene (pau comuna): davant la situació de constant conflicte, apareix a Grècia una tendència ideològica que crida a la unió pacífica de tots els grecs. S’anomena Koiné Eirene la ideologia de crida a la pau, caracteritzada per evocar els conceptes següents: a) Unió dels grecs. b) Pau comuna entre els grecs. c) Lluita contra els bàrbars per la llibertat dels grecs. Grans exemples d’aquesta ideologia són Gòrgies, Lísies, Demòstenes i Isòcrates. La noció de necessitat d’unir-se sota un acord de Koiné Eirene representa per als grecs prendre consciència d’aquesta unió per poder sobreviure davant la ingerència externa i, així mateix, per deixar de lluitar entre ells pel domini de l’Hèl·lade.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 99

99

L’època clàssica

Aquestes idees queden materialitzades, en primera instància, en lligues o consells, agrupacions de polis, aliances ofensives i defensives amb les quals cada ciutat pretén mantenir la seva autonomia i alhora participar en organismes de decisió entre els aliats que permetin regular l’activitat política comuna. Aquestes lligues són aliances (que parteixen del model de l’aticodèlica) que permeten deliberar sobre les decisions que incumbeixen el conjunt dels aliats i alhora regular la vida comuna dels grecs, arbitrar els conflictes, etc., ja que la seva pretensió és evitar l’existència d’aquests conflictes entre ciutats i defensar, en teoria, l’autonomia dels aliats. Així, aquestes lligues pretenen mantenir l’autonomia dels seus membres (en teoria) i manifestar al mateix temps la voluntat de generar un òrgan superior de decisió (el Consell de la Lliga) en els assumptes comuns dels aliats. Per tant, cada aliat sol tenir un vot en el Consell esmentat. És el 386, quan Esparta sol·licita al Gran Rei que faci de mediador en el conflicte grec (en una de les escalades de violència pròpies dels moments posteriors a la guerra del Peloponès), que apareix la primera Koiné Eirene o pau comuna. Aquesta treva de les hostilitats, anomenada pau d’Antàlcides (el funcionari espartà que la va signar) o Pau del Rei (per haver estat promulgada pel rei persa) imposa el Gran Rei persa com a garant de la pau en el món mediterrani, inclòs l’espai grec, i ordena el cessament de les hostilitats actives en aquest moment, alhora que notifica la voluntat del Gran Rei de perseguir i castigar tots aquells que intentin modificar aquesta pau i la situació del moment que l’acompanya. D’aquesta Pau del Rei, que serà renovada en diverses ocasions (anys 375, 371, 370 i 362), en coneixem també intents fallits de renovació el 368 i el 367 i un darrer el 346. El més destacat d’aquesta Pau és l’aparició de dues idees:

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 100

100

Pèricles no hi és

d’una banda, la necessitat de pau entre els grecs, i d’una altra, la necessitat d’un agent que garanteixi el compliment d’aquesta pau. Aquesta presa de consciència de la necessitat de pau en el món grec dóna lloc a l’aparició d’un pensament panhel·lènic generalitzat. El panhel·lenisme és, en sentit estricte, la ideologia d’unió dels grecs. Però al segle IV, marcat pel conflicte constant entre les polis pel poder sobre Grècia, apareix un sentiment que es reflecteix en les obres i les paraules dels grecs, de crida generalitzada a la unió dels grecs, al panhel·lenisme, com a únic mitjà de poder posar fi a aquesta lluita constant i redirigir el potencial militar grec contra els veritables enemics, els bàrbars (especialment, el món persa). Es crida, doncs, com dèiem, a la lluita contra Pèrsia. Però per organitzar el món grec, fa falta un govern que dugui la batuta, un govern que dirigeixi l’Hèl·lade i que substitueixi el Gran Rei com a garant i àrbitre de la pau comuna. Aquest espai de director de l’Hèl·lade està vinculat al concepte d’hegemonia. 4) Hegemonia: l’hegemonia és el terme emprat per Tucídides, en la seva Història de la guerra del Peloponès, per descriure el tipus de domini que Atenes imposa als seus aliats de la Lliga Aticodèlica. Nosaltres, partint d’aquest terme, definirem aquest concepte d’hegemonia com el poder d’un govern sobre la resta dels grecs (o almenys sobre la majoria dels grecs). La primera condició perquè s’estableixi una hegemonia és que ha d’estar basada en un poder de caràcter militar, que sempre està justificat per complir el desig de la potència que vol exercir l’hegemonia d’obtenir o defensar la llibertat dels grecs. Aquesta defensa de la llibertat dels grecs serà el justificant ideològic. Exemples d’aquesta hegemonia són l’Atenes de la talassocràcia, l’Esparta de la postguerra del

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 101

101

L’època clàssica

Peloponès, la Tebes que venç el domini espartà i, finalment, la Macedònia de Filip II i Alexandre el Gran. En tots aquests exemples, la lluita entre els contendents es portarà a terme a través de les raons de defensa i lluita per la llibertat dels grecs. A través de l’explicat, veiem com la primera condició per entendre l’hegemonia és atribuir al filantròpic desig de les potències gregues de defensa de la llibertat el seu veritable significat, això és, el desig de dominar la política general de l’Hèl·lade. El segon condicionament que ens trobem, i que prové de les obres dels autors panhel·lènics (Gòrgies, Lísies, Demòstenes i Isòcrates, esmentats en parlar de la Koiné Eirene), no és altre que la justícia. El que els grecs sol·liciten d’aquella potència que desitgi controlar Grècia és que el seu domini sigui just, i aquesta idea hem d’entendre-la en el seu doble significat: per una banda, just en el sentit de merescut; per una altra, just en el sentit d’acord amb la justícia, amb el que és legal. Així, aquestes lluites constants per la llibertat dels grecs que hem esmentat han de ser compreses com a lluites per l’hegemonia, i no lluites reals per la llibertat, que aquí solament és un pretext. Així, cadascuna de les polis gregues amb capacitats militars suficients per erigir-se en dominadora de l’Hèl·lade presentarà les seves credencials per obtenir l’hegemonia. A través de la pau del Gran Rei veiem com l’hegemonia suposa també aquesta posició de garant de la pau, al mateix temps que d’àrbitre de les relacions entre les polis. A través d’aquesta explicació percebem com l’hegemonia conté, d’una manera inherent, una contradicció entre l’ideal de llibertat i el desig de garantir-la, i la capacitat implícita i necessària per garantir aquesta llibertat. D’aquesta manera, es juxtaposen submissió i llibertat. És

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 102

102

Pèricles no hi és

per això que definim l’hegemonia com el sistema de relacions polítiques entre les polis gregues per donar solució a la fragmentació del poder del món grec i proporcionar cohesió política a la unitat cultural dels grecs (un sistema que ja funcionava en el món homèric amb l’hegemonia de la Micenes d’Agamèmnon sobre la resta del contingent grec desplegat davant de Troia). El sistema emprat pels grecs per assentar aquesta hegemonia d’una ciutat sobre la resta dels grecs (o en defecte d’això, sobre un grup de polis) seran les lligues o consells, que pretenen mantenir l’autonomia dels seus membres, almenys nominalment, i al mateix temps generen un òrgan superior de decisió en els assumptes comuns de la vida dels membres associats. En aquestes lligues, cada aliat té un vot i existeix un garant del manteniment de les regulacions de la lliga. Com hem vist amb l’exemple de la Lliga Aticodèlica, són anteriors a aquesta lluita constant per l’hegemonia que hem percebut durant el segle IV. Per això, podem entendre-les com a causa i també com a conseqüència d’aquest panorama de l’Hèl·lade al segle IV, a través de la lluita entre les lligues (és a dir, entre els seus garants o dominadores, siguin Atenes, Esparta, Tebes o Macedònia) per l’establiment del seu control sobre els grecs. Només amb l’afirmació a Queronea de la definitiva hegemonia macedònia, amb Filip II i Alexandre el Gran al capdavant, podem assistir a la fi d’aquest sistema de canvis d’hegemonia i a la submissió total de l’Hèl·lade a un sol poder, que genera un nou sistema el qual, encara que basat en els paràmetres explicats, donarà com a conseqüència un nou món, que és l’hel·lenisme.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

3.6. El segle

Página 103

103

IV

L’època clàssica

i la lluita per les hegemonies

El segle IV comença amb l’hegemonia espartana sobre la política exterior de les polis gregues, a conseqüència de la victòria en la guerra del Peloponès. Atenes està en plena crisi, tant econòmica com d’identitat, en haver estat derrotada en una llarguíssima guerra de desgast, en la qual cap atenès pensava ni remotament que la seva ciutat pogués ser vençuda. Així mateix, els aliats que s’havien mantingut fidels a Atenes sofrien també les conseqüències de la guerra i del triomf espartà. Són moments durs a tot Grècia, devastada pels combats del passat i per la misèria resultant. Especialment dura és la situació dels camperols. Els seus camps han estat cremats o destrossats pels contendents. A més, com a propietaris, han estat sotmesos a una gran pressió fiscal pels governs, les arques dels quals havien quedat buides a causa de l’esforç econòmic de la guerra. La situació d’aquests moments està també marcada per la nova autoritat dels espartans a l’Hèl·lade. En efecte, com a grans vencedors, els espartans tenien la responsabilitat de solucionar alguns dels problemes que angoixaven la població grega. Malgrat això, Esparta, una ciutat acostumada a la vida marcial i al combat, no havia tingut mai que encarar projectes d’organització més complexos que els resultants de la coordinació dels seus soldats en un camp de batalla. D’aquesta manera, la victòria hauria proporcionat a Esparta un bon cúmul de dificultats. La solució triada per Lisandre, general en cap d’Esparta i gran artífex de la victòria espartana, per assentar el domini espartà i generar respostes a la crisi es revela com una sèrie de mesures de control tan opressives que en poc temps moltes ciutats gregues comencen a trobar a faltar el domini atenès contra el qual s’havien revelat a l’inici de la guerra del Peloponès.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 104

© Editorial UOC

104

Pèricles no hi és

3.6.1. El domini espartà Per assegurar la seva nova posició i mantenir la pau, Lisandre va idear una sèrie de mesures de control, justificades mitjançant el reclam de seguretat. 1) Decarquies: instauració d’una comissió de deu oligarques (decarques), triats entre els partidaris d’Esparta a cada ciutat, que eren els encarregats de governar-hi. 2) Expulsió: el recurs a l’expulsió o bandejament d’aquells que fossin contraris a Esparta en el passat permetia alliberarse d’aquells que podien ser molestos als interessos espartans en cada ciutat. 3) Imposició de guarnicions militars: la instauració de petits contingents de soldats espartans, guarnicions militars, a les ordres d’un governador militar (harmosta), amb l’objectiu d’assegurar la subsistència del règim oligàrquic establert per Esparta, suposava una forma efectiva de controlar la política interna de les ciutats gregues, sotmeses per la por al poder de les armes espartanes. Aquestes guarnicions eren especialment importants en aquelles ciutats que s’havien mantingut en el bàndol atenès fins al final de la guerra. Amb aquestes mesures, Lisandre va assegurar la submissió dels grecs a la voluntat espartana, encara que a un preu molt alt, ja que els grecs, amants de l’autonomia de les seves ciutats, ràpidament van equiparar el control espartà amb la tirania.

3.6.2. Atenes després de la derrota La situació a Atenes va ser una mica diferent. Malgrat ser vençuda, els espartans van jurar al seu oponent el manteniment de les seves tradicions i lleis. Però la crisi ideològica

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 105

105

L’època clàssica

derivada de la derrota va provocar que a Atenes, un grup de ciutadans, contraris a la democràcia, busqués el suport de Lisandre per obligar els atenesos a votar a favor de l’establiment d’una comissió de govern. Aquesta comissió estava formada per trenta membres, dividits en tres decarquies, de clara tendència conservadora i amb preponderància de composició oligàrquica. Seran aquests tres grups de deu ciutadans –que passaran a la història amb l’apel·latiu dels Trenta Tirans–, els que exerciran el poder a Atenes, substituint el sistema democràtic i governant de conformitat amb els designis provinents d’Esparta. La guarnició espartana a l’Acròpoli assegurava la submissió dels atenesos a aquest sistema. Els Trenta van sembrar el terror a Atenes perseguint els ideals pro democràtics mitjançant proscripcions i condemnes a mort de ciutadans atenesos, expulsant ciutadans estrangers (amb la subsegüent apropiació dels seus béns que engrossirien les fortunes privades dels decarques) i reduint el cos polític amb dret actiu a tan sols tres mil ciutadans atenesos. Davant d’aquesta situació abusiva, alguns demòcrates exiliats, amb Trasibul al capdavant, van intentar posar fi al règim. La lluita interna a Atenes va haver de ser frenada pel rei espartà Pausànies, que al capdavant de les seves tropes es va presentar en territori atenès per donar suport a una reconciliació de les diverses faccions en lluita a la ciutat. Així que Pausànies va abandonar la ciutat, els atenesos van restablir la democràcia, i així van posar fi al període del terror protagonitzat pel govern dels Trenta. La restauració a Atenes significa el primer pas cap a l’afebliment del poder espartà recentment imposat. En efecte, l’esforç humà sostingut per la comunitat espartana per proveir de soldats les nombrosíssimes guarnicions instaurades per Lisandre a l’Hèl·lade suposava un greu problema de cara

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 106

106

Pèricles no hi és

a la supervivència de les tradicions espartanes. Així mateix, algunes veus s’alçaven per tot Grècia contra l’excés de llibertat dels generals d’aquestes guarnicions, els harmosta. Finalment, l’or persa que havia permès la victòria dels peloponesis va ser una perniciosa influència en la comunitat espartana, ja que va crear diferències de riquesa entre els ciutadans i va trencar la proverbial homogeneïtat de la comunitat espartana, que es definia a si mateixa sobre la base de l’esforç i l’austeritat dels seus membres en el benefici comú. D’aquesta manera, Esparta es converteix en agent de la política persa, cosa que empitjora encara més la seva imatge davant l’opinió pública grega. Les respostes a aquesta situació no es faran esperar, i aviat algunes de les ciutats gregues, afavorides pel precari equilibri de poders entre les poderoses Esparta i Atenes, s’alçaran per posar fi al domini dels espartans i a la ingerència persa a Grècia. L’afebliment progressiu del poder espartà, sumat a la fràgil situació d’una Atenes en recuperació, afavoreix l’enfortiment d’altres ciutats que intentaran abanderar les crítiques contra el domini d’Esparta i liderar els grecs en la seva lluita contra la tirania imposada per l’autoritat peloponèsia. Aquesta situació produirà un llarguíssim període de lluites constants entre els grecs durant les primeres dècades del segle IV, sense que cap ciutat sigui capaç d’imposar la seva autoritat d’una manera definitiva. Al final, la solució es va presentar com a resultat d’una gran paradoxa: el Gran Rei de Pèrsia, etern i tradicional enemic dels grecs, s’erigeix ell mateix en regulador dels conflictes de l’Hèl·lade, i el 386 imposa l’anomenada pau del Rei o pau d’Antàlcides, per la qual es pretén posar fi als conflictes bèl·lics que assolen el món hel·lènic. Les regulacions establertes en el tractat estipulen que els grecs han d’abandonar les seves instigacions, i s’imposa una pau comuna (Koiné Eirene) que queda garantida

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 107

© Editorial UOC

107

L’època clàssica

per l’amenaça del Gran Rei de fer la guerra contra aquell que iniciï qualsevol tipus d’hostilitat. Així mateix, el tractat reparteix el govern dels territoris de l’Hel·lespont, de tal manera que Àsia (incloses Jònia i Xipre) queda sota control persa, mentre que a les ciutats d’Europa (és a dir, les ciutats de Grècia), se’ls garanteix la independència, mitjançant l’autoritat espartana. La paradoxa s’esdevé no solament perquè sigui l’enemic per antonomàsia dels grecs, el rei persa, qui reguli el tractat i garanteixi la pau i el manteniment de l’statu quo, sinó també perquè Pèrsia defensa la posició de domini que els espartans tenien a Grècia, la qual s’havia vist afeblida per l’oposició de diverses ciutats i que ara quedava renovada gràcies a la imposició del poder persa.

3.6.3. El domini tebà Com a pàtria dels mítics Dionís i Hèracles, Tebes era una de les ciutats més importants de l’antiga Grècia. No obstant això, la proximitat de les seves fronteres a la poderosa Atenes, així com la seva aliança amb els perses durant les guerres mèdiques, l’havien privat en l’època clàssica del protagonisme que per grandària i tradició li podia haver correspost. Per aquestes i altres raons, la ciutat dels tebans apareix eclipsada al llarg del període clàssic i fins al segle IV. Aliats d’Esparta a la guerra del Peloponès, els tebans es desmarquen aviat de l’autoritat d’aquests, en declarar el seu rebuig a donar suport al rei espartà Cleòmenes en la seva lluita per alliberar els grecs d’Àsia Menor del domini persa. Amb això, comencen unes relacions clarament hostils entre ambdues ciutats. El 386, com a resultat de la pau d’Antàlcides, Esparta aconsegueix col·locar governs favorables als seus interessos a les ciutats de

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 108

108

Pèricles no hi és

la regió de Beòcia, la capital de la qual era Tebes, amb l’objectiu d’aïllar políticament els tebans i d’arrabassar-los els seus aliats tradicionals. Poc després, el 382, els espartans aconsegueixen entrar a Tebes i enderrocar el líder democràtic Ismenos. Però aquesta situació no va fer més que augmentar l’antagonisme entre ambdues ciutats, i els tebans, donant suport a Atenes, van plantar cara als exèrcits d’Esparta el 375, i van expulsar de la seva ciutat les guarnicions militars peloponèsies i van recuperar l’hegemonia regional sobre Beòcia. Com a resultat, Tebes i els seus veïns funden la Confederació Beòcia, una lliga d’aliats, similar en estructura a la Lliga del Peloponès espartana, que assegura més encara la posició de Tebes en el context internacional grec. L’enfortiment de Tebes, doncs, era progressiu i segur, i el 371 la ciutat tria com a líder l’home que duria els tebans a escriure algunes de les pàgines més glorioses de la història del segle IV. Membre d’una família noble però empobrida de Tebes, Epaminondes va rebre una excel·lent educació, especialment marcada pel pitagorisme del seu mestre Lisis de Tàrent. Aquest pitagorisme marcarà la seva vida i deixarà una important petjada en els esdeveniments històrics de Grècia. Efectivament, Epaminondes, esquerrà, va intentar aplicar les teories pitagòriques de la divisió del món en dualitats contràries. La recerca d’aquest principi pitagòric enunciat com l’harmonia dels contraris el va dur a revolucionar completament la forma de combat de la infanteria hoplita. (Recordem que la batalla entre els hoplites es desenvolupava sobre la base del xoc d’ambdós exèrcits, on es concentraven les millors tropes, fins que l’exèrcit contrari sofria la ruptura de línies que suposava la seva perdició.) Epaminondes, davant d’aquest fet, va decidir oposar la dreta a l’esquerra sobre la base del seu pitagorisme, i posicionar els seus millors homes

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 109

109

L’època clàssica

en el flanc oposat a la dreta de l’enemic, al mateix temps que plantejava una profunditat de files fins a cinc vegades superior a la tradicional en els espais més febles. També va establir una formació obliqua per a la resta de la falange. D’aquesta manera, en comparació amb la falange hoplita tendent a desplaçar-se lateralment, l’exèrcit d’Epaminondes va ser una autèntica revolució militar que corregiria molts dels defectes del sistema de la falange. Aquesta teoria seva es va posar en pràctica amb èxit el 371 a la batalla de Leuctra, en què els tebans van derrotar els espartans amb una irrefrenable superioritat. Amb això, el prestigi militar de la poderosa Esparta es posava en dubte, i Tebes reafirmava el seu enfortiment. Els grecs van advertir en Tebes un possible llibertador de la tirania militar imposada pels espartans i un any després de Leuctra, Epaminondes va decidir reunir el seu exèrcit i envair el Peloponès, plantant cara als espartans en el seu territori, amb l’objectiu d’alliberar les poblacions ilotes de Messènia i afeblir el poder d’Esparta. Epaminondes va construir així les bases del domini tebà, que va assentar a poc a poc amb mecanismes similars al dels espartans, dels quals pretenia alliberar els grecs. Per això, en poc temps, el poder tebà, amb la seva ànsia expansionista i imperialista, es refermava com el continuador de la tirania militar imposada anteriorment per Esparta. Alguns grecs, però, que no veuen diferència real entre el domini tebà i l’espartà, prefereixen mantenir-se com a aliats dels peloponesis, cosa que permet a Esparta seguir mantenint un alt grau d’autoritat a Grècia malgrat la seva efectiva decadència. L’any 362, Epaminondes torna a enfrontar-se a Esparta i torna a posar en joc el lideratge sobre els grecs. De nou, la formació obliqua d’Epaminondes va destruir l’imponent exèrcit espartà i així va posar fi a l’hegemonia d’Esparta sobre Grècia. Desgraciadament per als tebans,

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 110

110

Pèricles no hi és

Epaminondes resulta ferit durant el combat i mor abans de la fi de la contesa. Amb ell moria també l’efímer domini de Tebes sobre l’Hèl·lade.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 111

© Editorial UOC

111

Una nova era

Capítol IV

Una nova era

4.1. El domini macedoni Al llarg de la història de Grècia, el territori del regne de Macedònia, al nord de Grècia, havia quedat sempre al marge dels esdeveniments polítics de les polis gregues. De fet, les úniques noticies que tenim de Macedònia fins a mitjan segle IV són les que fan referència a la seva participació en les guerres mèdiques com a vassalles de Pèrsia i, posteriorment, la seva neutralitat a la guerra del Peloponès, tot i que el rei macedoni d’aleshores, Arquelau, va afavorir els contactes amb Atenes, que necessitava la fusta produïda a Macedònia per poder dur a terme la seva intensa política de construcció de vaixells de guerra. I és que Macedònia era una mena de Eldorado per als grecs gràcies a la seva riquesa natural, tant en fusta (que segons ens diu Teofrast, alumne d’Aristòtil, és la millor del Mediterrani per a la construcció naval), com en metalls preuats o en recursos alimentaris, especialment en gra. És per aquestes riqueses que les potencies gregues van tractar, al llarg de l’època clàssica, d’aconseguir el control territorial de diferents zones del regne macedoni. Era habitual, doncs, que els governs de les polis més importants, com Atenes, Esparta o fins i tot Tebes, busquessin la manera de conspirar políticament contra la reialesa macedònia per tal

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 112

112

Pèricles no hi és

d’afavorir-hi la inestabilitat política i així facilitar la intromissió d’aquestes polis en els assumptes del regne. La conseqüència de tot plegat no podia ser altra que la de generar una feblesa constant a dins de la família reial macedònia, que es veia freqüentment assetjada pels intents forans de control de les seves matèries primeres. El sistema polític macedonià es defineix com una monarquia basada en el mèrit personal del rei, sustentat per una aristocràcia guerrera, dintre de la qual el rei és el primus inter pares. Els membres més destacats d’aquesta aristocràcia guerrera, els més propers al rei, són anomenats hetairoi (hetairos significa company i els hetairoi són els companys del rei). Quant a la legitimitat del monarca, es basa en els drets que comporta la conquesta, de manera que la seva autoritat és fruit de la conquesta dels territoris que componen el seu regne. D’aquesta manera, en el sistema governamental macedoni, l’autoritat del rei prové de la victòria i del valor militar desplegat pel governant. Aristòtil, que era d’origen macedoni, ens diu que el rei governa els macedonis no sobre la base de la seva voluntat individual, sinó d’acord amb la llei (nomos). Aquesta regulació legal sobre les activitats del rei prové de l’Assemblea macedònia. És l’Assemblea que tria el rei, escollint entre els diversos candidats al tron el més capaç per guiar els exèrcits de Macedònia en el combat i dur-los a la victòria. Com a conseqüència, i partint del dret de conquesta comentat, els territoris conquistats, així com les persones que hi resideixen, són considerats, per aquest dret de terra guanyada per la llança, com a propietats personals del monarca, aconseguides com a botí de guerra. D’aquesta manera, el rei es converteix en la representació física del sistema governamental macedoni, per la qual cosa

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 113

113

Una nova era

les seves atribucions l’obligaran a encarregar-se de l’administració dels recursos del regne que governa, ja sigui amb la regulació de l’explotació i el comerç de les matèries primeres produïdes pel regne (fusta, cereal, or, metalls preciosos, etc.), amb l’administració de justícia (estalvi en els casos de traïció) o amb la regulació de les matèries religioses (control i organització de les pràctiques culturals de caràcter públic). Aquest rei, doncs, essencialment un líder militar amb plenes atribucions administratives, governa els macedonis, com dèiem, segons la llei i no per la força. És aquí on hem de tenir en compte el paper de l’Assemblea macedònia. El sistema macedoni, personificat en el rei, consta, realment, de dues entitats, per una banda el monarca (cap visible del Govern), i per una altra l’Assemblea macedònia (cos que s’assenta en l’activitat del rei). L’Assemblea macedònia funciona com una representació primigènia del poble, ja que és entesa com el poble macedoni en armes. Sembla que és en el poble on rau el poder, que és controlat per la representació mateixa del poble, l’exèrcit, que per mitjà de l’aclamació transmet el seu poder al rei (per això, s’elegeix com a rei el més capaç per liderar l’exèrcit). Durant el període arcaic i clàssic, l’Assemblea servia com una eina per establir límits al poder del rei, a qui mostrava el seu descontentament manifestant el rebuig a les mesures o a la política que aquest imposava a través de l’aclamació o l’esbronc. Aquest paper de limitador del poder reial funcionarà durant tot el període arcaic i clàssic, però es veurà modificat en el període hel·lenístic a causa de certes reformes en l’exèrcit establertes durant els regnats de Filip II i del seu fill Alexandre el Gran.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 114

© Editorial UOC

114

Pèricles no hi és

4.1.1. El regnat de Filip II Tot i que Polibi ens diu que, en la seva opinió, Filip II va ser l’home més gran nascut a Europa, en veritat és ben poc el que sabem d’aquest revolucionari sobirà macedoni, tret del fet de tenir l’honor de ser el pare d’Alexandre el Gran. Però, més enllà de la seva paternitat, Filip va ser el veritable autor de la conversió del regne de Macedònia en una potència mundial, capaç de conquerir el món. La vida de Filip II abans del seu ascens al tron està marcada per la seva estada a Tebes com a ostatge. A causa de la ingerència tebana en el territori macedoni, els tebans van permetre governar a Perdicas III de Macedònia a canvi que aquest cedís alguns membres destacats de la noblesa com a ostatges per assegurar la fidelitat del regne als interessos tebans. És per això que Filip, germà petit de Perdicas, va ser portat a la ciutat de Tebes quan encara era un jovenet. Però l’experiència que va adquirir durant la seva joventut va ser cabdal per entendre els seus projectes posteriors, ja que a Tebes va conèixer de prop dos personatges que marcarien la formació del macedoni: Epaminondes, el gran general tebà, i Pelòpides, el seu hereu polític i militar. Així, Filip va poder conèixer de prop la revolució militar que aquests dos homes van dur a terme mitjançant la modificació de les estructures i els moviments de la falange hoplita. Llavors no pot ser coincidència que el següent geni militar de la història de Grècia sigui el mateix Filip. L’any 364, un cop mort el seu germà, Filip ha de tornar a Macedònia per fer-se càrrec del Govern. Allà, en primer lloc, el que farà és dur a terme una sèrie de dures lluites contra els pobles veïns de Macedònia que es dedicaven a aprofitar la debilitat del regne, immers en el canvi de sobirà, per assaltar

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 115

115

Una nova era

els territoris fronterers. Abans de Filip, els reis macedonis havien intentat frenar aquests pobles mitjançant la defensa dels territoris del seu regne. Filip, però, va fer el contrari, i va atacar els territoris dels pobles veïns per tal de conquistar-los i així eliminar d’una vegada per totes el perill que representaven. Un cop instaurada la seva posició de seguretat, i amb els profits d’una guerra victoriosa, va sufragar l’inici de tota una sèrie d’enfrontaments contra les ciutats gregues instaurades en territori macedoni per tal d’explotar els recursos naturals del regne. Aquestes ciutats eren una mena de colònies de les grans polis gregues, especialment ateneses, i un atac contra aquestes implicava la guerra contra les seves poderoses metròpolis. Aquestes van ser, doncs, unes llargues guerres, que van portar Filip a un enfrontament directe amb les polis de la Grècia central. Al mateix temps, progressivament, Filip havia anat aconseguint més i més territoris, fruit de les seves reeixides campanyes i maniobres diplomàtiques. La clau dels seus triomfs, més enllà de les seves capacitats personals com a general i polític, rau en les seves reformes de l’exèrcit macedoni. Filip, des del començament del seu regnat, va aplicar el que havia après a Tebes d’Epaminondes i Pelòpides. En primer lloc, va promoure entre els macedonis una homogeneïtzació de l’armament amb el qual aquests combatien, aplicant una difusió general de l’armament hoplita, que a partir d’aleshores va ser proporcionat per la corona, i també va introduir en la panòplia hoplita una arma típicament macedònia, la sarisa, una mena de llança d’entre tres i sis metres que feia que la falange fos impenetrable. Alhora, a més de les variants de profunditat en les línies que ja havia provat amb èxit Epaminondes, va donar més pes a la cavalleria, que en el món militar grec no havia tingut gaire importància durant l’època clàssica, i va convertir la cavalle-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 116

116

Pèricles no hi és

ria de la noblesa, la dels hetairoi, en cavalleria pesant. A més a més, va fer servir tropes dels pobles veïns del nord de Macedònia, com eren els tracis i il·liris, per donar suport a les seves tropes, que lluitaven amb armament lleuger i, per tant, guanyaven en mobilitat la falange. Amb totes aquestes mesures, l’exèrcit macedoni va esdevenir invencible. Arran dels conflictes amb les polis gregues, especialment Atenes i Tebes, la guerra es va tornar inevitable. En conseqüència, el 9 d’agost de l’any 338 l’exèrcit macedoni va enfrontar-se, sota el comandament de Filip, als soldats de Tebes i Atenes a les portes de la ciutat tebana a la batalla de Queronea. El jove príncep Alexandre, amb només setze anys, comandava la cavalleria. El resultat va ser aclaparador, i Macedònia es convertia amb la seva victòria en la nova potencia reguladora de la política grega. El resultat de tot plegat va ser la creació de la Lliga de Corint, una mena de còpia de la Lliga Aticodèlica, amb la qual Filip s’establia com a general en cap de les armades de tot Grècia i declarava la pau general entre els grecs, i al mateix temps, la guerra contra el bàrbar i la seva intenció d’envair Pèrsia. El seu projecte, però, queda trencat quan l’any 336 Filip és assassinat per un membre de la cort macedònia.

4.1.2. L’aventura alexandrina i la conquesta de l’Orient Alexandre el Gran és, sense dubte, el personatge més impactant del món antic. Al llarg del temps, la seva vida, i la seva aventura, sovint enteses com una mena de metàfora de la recerca d’un mateix, han estat represes constantment, de tal manera que la història del jove rei està sempre d’actualitat.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 117

117

Una nova era

Des de nen, Alexandre és un personatge que sembla cridat a fer història. El seu mestre, Aristòtil, ja percebia en ell una força descontrolada que, mitjançant les seves lliçons, intentava ensenyar-li a dominar. Però potser va ser aquesta força interna la que li va permetre dur a terme una conquesta impossible. Quan només té divuit anys, el seu pare Filip mor i Alexandre ha de fer-se càrrec del tron, amb tot el que comporta. Però no era aquesta la seva primera experiència en el poder, ja que Alexandre havia estat al comandament de Macedònia en diverses ocasions en què el seu pare es trobava absent per causa d’alguna campanya militar. Així mateix, també a la batalla de Queronea el jove rei havia demostrat les seves capacitats com a militar, per les quals era molt respectat a l’exèrcit del seu pare. La situació en un primer moment no és gaire segura per a Alexandre. Els grecs, especialment els atenesos i els tebans, conduïts per l’oratòria de Demòstenes, es volien rebel·lar contra la Lliga de Corint i el domini macedoni. Llavors, Alexandre va haver de presentar-se amb el seu exèrcit a Grècia, i així calmar els ànims. Però la seva absència a Macedònia va propiciar un intent dels veïns del nord per recuperar la seva independència i envair el territori del regne, per la qual cosa Alexandre haurà de moure’s amb extrema rapidesa cap a Tràcia per tal de pacificar la zona. Aleshores, va córrer per Grècia el rumor que el jove rei havia mort en la lluita contra tracis i il·liris, i la revolta grega es va desencadenar. Un altre cop, Alexandre ha de travessar Grècia en un temps rècord, d’una punta a l’altra, per poder solucionar la situació. Però els tebans ja havien pres mesures contra els macedonis que guardaven la ciutat, i a l’arribada d’Alexandre es va desencadenar la batalla. Aquesta es va resoldre amb la

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 118

118

Pèricles no hi és

destrucció de Tebes, en una clara demostració de poder per part d’Alexandre, el qual, per evitar que la resta dels grecs seguissin l’exemple de Tebes, va utilitzar la por produïda per un acte de violència tan desmesurat. Llavors, assegurada la seva autoritat, Alexandre reprèn les directrius constitutives de la Lliga de Corint del seu pare i en nom de tot Grècia declara la guerra contra Pèrsia. El primer pas d’aquesta guerra, que serà l’arribada a territori persa, no podia ser més simbòlica: els grecomacedonis desembarquen a Troia, on Alexandre rendeix homenatge al seu avantpassat Aquil·les. Poc desprès, la primera trobada contra l’exèrcit persa, a prop del riu Grànic, serà una mena de prova per conèixer fins a quin punt l’exèrcit grecomacedoni pot fer front a les forces del Gran Rei. L’examen, però, serà un èxit, tot i que l’orografia del territori on va tenir lloc la batalla dificultava la posició dels grecomacedonis. En aquesta trobada, el nombre de perses i grecomacedonis estava força igualat, però no va ser així en la següent batalla, ara pel control del litoral mediterrani de l’Àsia meridional, que va tenir lloc a prop del riu Issos, ja que en aquesta ocasió la diferència d’efectius entre macedonis i perses era més que notable. En inferioritat de condicions, ja que els perses triplicaven els grecomacedonis, i per primer cop amb la presència del Gran Rei, Darios III, al capdavant de les seves tropes, Alexandre torna a repetir l’èxit del Grànic, ja que dirigeix tot el seu atac com una mena de punta de fletxa contra la posició del Gran Rei. És el mateix Alexandre qui va al capdavant de l’ofensiva, amb la qual aconsegueix que Darios fugi i abandoni el seu exèrcit, que, sense la direcció del seu governant, cau sota les armes dels macedonis. El següent pas era l’obtenció del control de les rutes marítimes i més enllà d’Egipte, cosa que, amb algunes petites dificultats en punts específics, Alexandre assoleix

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 119

119

Una nova era

amb la certesa de qui confia en les seves possibilitats d’èxit. A la seva arribada al país del Nil, Alexandre és rebut com a llibertador, nou faraó i fill de Déu. Després, només quedava la batalla final contra Darios, que tindrà lloc a Gaugamela, a Mesopotàmia, on Alexandre es mostra de nou com el capità més gran del món antic, i la victòria torna a ser seva, tot i que Darios fuig un altre cop. Però Gaugamela representa la conquesta final, la caiguda del Gran Rei i la fi de l’Imperi Persa. A la seva arribada a Babilònia, Alexandre és venerat com a llibertador, d’una manera clarament semblant al que havia passat amb Cir, el fundador de l’Imperi Persa. L’enemic tradicional de Grècia havia caigut, i Àsia quedava ara sota control dels grecs, amb totes les seves riqueses i fèrtils terres. Tot plegat provocarà una onada de migracions cap a l’Orient amb el fi de poblar i explotar els territoris del nou imperi alexandrí, que neix a Gaugamela. D’aquesta manera, alguns dels problemes endèmics de Grècia, com el repartiment i la propietat de la terra, o les dificultats d’explotació i les escassetats de cereals, troben una solució gràcies a aquest nou món per aprofitar i gaudir: Àsia. Però l’aventura alexandrina no s’acaba amb la fi de l’Imperi Persa, sinó que continua. Alexandre vol escriure una plana immortal en la història, i el seu ànim d’exploració portarà els seus macedonis fins als confins del món conegut a l’època, fins a l’Índia. Allà els soldats es rebel·len contra el seu rei, a qui demanen tornar a casa per veure les seves famílies. Finalment i contra els seus desitjos, Alexandre accedeix a tornar, pensant que en el futur podrà tornar a viatjar cap a l’Extrem Orient i veure la fi del món. Però la seva vida, tan intensa, esdevé curta, ja que per una malaltia, probablement malària, el jove conqueridor mor a Babilònia quan és a punt de complir trenta-tres anys. La seva llegenda només acabava de començar.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 120

120

Pèricles no hi és

4.1.3. L’impacte de la conquesta Mitjançant una sèrie de reformes a l’exèrcit, Alexandre el Gran trenca els vincles entre l’aristocràcia, per naixement i propietats, i l’exèrcit, alhora que reformula l’oficialitat per tal de posar-la a l’abast de qualsevol soldat. En primer lloc, Alexandre reserva al rei la capacitat de promocionar els seus soldats, mesura amb la qual guanya completament el control de la lleialtat dels seus oficials, que ja no depenen de la noblesa ni deriven d’aquesta, sinó tan sols de la voluntat del rei. D’aquesta manera, els oficials ja no provenen exclusivament i en majoria de les classes aristocràtiques, sinó que la vinculació dels oficials és solament, i de forma directa, amb el rei, cosa que elimina els interessos aristocràtics dels espais de gestió del poder. Aquesta reforma produirà a poc a poc una remarcable minva del poder de l’aristocràcia, alhora que manté el beneplàcit dels soldats envers aquells que els dirigeixen, ja que aquests oficials que comanden les tropes han estat triats d’entre els mateixos soldats. Així mateix, aquests nous oficials mantindran una posició de total fidelitat envers el rei, el qual els ha permès canviar el seu estatus social gràcies als mèrits personals en combat. La segona reforma, que també cal destacar, està relacionada amb el control del botí. Tal com sabem pels escrits de Tàcit i Juli Cèsar, el botí és un element clau de la reordenació de la riquesa en les societats de marcat caràcter bèl·lic. A través de la quantitat de botí que rep l’exèrcit es pot manipular l’opinió dels soldats, i amb això, controlar-ne el descontentament. El control de les quantitats de botí ingressades, i les enormes sumes de riqueses a l’abast dels macedonis durant la conquesta asiàtica, garanteixen a Alexandre l’adhesió de l’exèrcit a la seva política. A partir de l’hel·lenisme, els exèrcits

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 121

121

Una nova era

hel·lenístics estaran escampats pel territori, i, per això, l’única força dins de la milícia amb poder de control sobre la política reial seran les hosts instal·lades a la capital, en contacte directe amb els reis, i les úniques també que els reis hauran de mantenir especialment contentes. El resultat d’aquestes reformes no pot ser altre que la reafirmació del poder del rei. Qualsevol modificació en l’exèrcit d’una societat militaritzada com la macedònia suposava un canvi en les estructures socials i de relacions del poder. Per tant, amb aquests canvis, Alexandre converteix la figura del sobirà en la font principal de poder, la pedra angular del sistema social. El següent pas, doncs, no pot ser altre que la conversió del governant en un ésser diferent de la resta, en un ésser diví.

4.1.4. La divinització del governant La mentalitat religiosa de la cultura grega diferenciava els déus dels homes en tant que els primers no estaven afectats per la mort, mentre que els segons eren mortals. Però els herois, aquells homes que per causa de les seves obres s’havien distingit i eren recordats per la comunitat, encara que podien morir, pervivien en el record i, per tant, en sobreviure a la memòria col·lectiva, s’aproximaven als déus. És aquest concepte el que explica que, al llarg del segle IV, trobem una sèrie de personatges destacats que els seus contemporanis veuen gairebé com a herois a causa de les gestes que han dut a terme. Així, homes com Lisandre per als espartans o Sòcrates per als atenesos són dignes de ser recordats, i gairebé de ser considerats herois. Així doncs, es comença a convertir en herois una sèrie de personatges històrics, i aquest procés culmina amb la figura d’Alexandre.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 122

© Editorial UOC

122

Pèricles no hi és

L’aventura alexandrina de la conquesta de l’Orient, increïble fins i tot per a nosaltres, va tenir un impacte sense precedents en el món grec. Un jovenet havia fet el que semblava impossible, i havia esborrat de la terra l’enemic de Grècia. Aquesta era, doncs, una gesta que igualava Alexandre als grans herois grecs, com Hèracles o Aquil·les. Llavors, Alexandre va començar a demanar que la gent s’agenollés davant seu, com si fos un déu. Evidentment, els grecs van rebutjar aquest requeriment del jove conqueridor, ja que era un mortal. Però desprès de la seva mort, el van considerar un déu, sempre acompanyat de la victòria.

4.2. El món hel·lenístic El terme hel·lenisme, que va ser encunyat pel professor Johan Gustav Droysen l’any 1831, fa referència a l’ampliació de la cultura grega més enllà de l’àmbit geogràfic de les comunitats gregues, especialment cap a l’Orient, com a resultat del domini grec dels territoris que abans pertanyen a l’Imperi Persa. Aquesta difusió de la cultura grega cap a altres pobles dóna lloc a l’aparició de tota una producció en grec d’obres i corrents de pensament forans, encara que immersos per l’ús de la llengua grega en l’àmbit hel·lènic. D’aquesta manera, el grec esdevé una mena de llengua franca, o llengua comuna, en la qual els pobles del Mediterrani oriental poden relacionar-se, cosa que propicia una amalgama cultural sense precedents i produeix una comunicació intercultural entre els diferents pobles de l’espai geogràfic conquerit per Alexandre. Des de Macedònia fins a l’Índia, el grec serveix com a via de comunicació i d’intercanvi d’idees. Per això, els hel·lens no són ètnica-

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 123

© Editorial UOC

123

Una nova era

ment o culturalment grecs, en un sentit concret, encara que fan servir el grec com a llengua pròpia. Es trenca, doncs, el rígid concepte dels grecs en tant que diferents, i la comunitat grega es veu enriquida a partir de la barreja de la seva cultura amb les d’aquells altres que ara comparteixen la mateixa llengua.

4.2.1. El rerefons macedoni Enfront del món de les polis autònomes, dins el món hel·lenístic trobem el món grec organitzat en sistemes monàrquics de caràcter dinàstic: les monarquies hel·lenístiques dels ptolemeus (d’Egipte, també coneguts com els làgides), antigònides (de Macedònia, Grècia i algunes illes de l’Egeu), els selèucides (d’Àsia Menor fins a la zona més oriental de l’antic Imperi Persa), els atèlides (del regne independent de Pèrgam). A la mort d’Alexandre, els seus generals, anomenats diàdocs, que vol dir successors, es divideixen l’imperi alexandrí en regnes independents. Durant un bon període de temps es mantenen les lluites entre les diverses faccions de l’exèrcit macedoni d’Alexandre per obtenir el major territori possible sobre el qual assentar el poder, fins que es configura de forma estable la realitat geogràfica i política del món hel·lenístic. Podem dir que aleshores les dinasties hel·lenístiques són monarquies dinàstiques de marcat caràcter i estil macedonis. Essencialment són l’aplicació de la tradició organitzativa dels macedonis a un nou territori. En aquest sentit, els regnes hel·lenístics gairebé no suposen innovacions o modificacions a la teoria del sistema polític de la monarquia macedònia dels temps arcaic i clàssic.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 124

124

Pèricles no hi és

4.2.2. Els reis hel·lenístics i els grecs Enfront de l’estesa opinió que la crisi de la polis durant el segle IV aC va donar lloc a la desaparició d’aquesta, podem constatar durant l’hel·lenisme el manteniment per part dels grecs de les polis com a forma política i de comunitat, encara que certament bona part de la seva naturalesa ha canviat. D’aquesta manera, es mantenen les constitucions democràtiques de les ciutats i es potencia la democràcia com a sistema polític originari i bàsic de la polis. Més enllà de la continuació dels costums d’Alexandre (que va imposar de forma sistemàtica la democràcia a les ciutats que alliberava dels perses o en les de fundació pròpia), la veritat és que els reis hel·lenístics van percebre que la democràcia a les polis permetia una major estabilitat del seu govern. Com que ajudava a mantenir aquesta ficció de la llibertat que tant necessitaven els grecs per seguir vivint tal com ho havien fet durant tota la seva història, disminuïen els problemes i les revoltes. D’aquesta manera, durant l’hel·lenisme, la democràcia serà el sistema de govern propi de qualsevol ciutat. Mentre no discutissin la sobirania del rei sobre els indígenes, aquestes polis podien funcionar com a governs sobirans (teòricament) que pagaven un tribut al rei i li donaven suport en les seves aventures i necessitats militars. Amb aquesta política d’aparent certificació de la llibertat, els reis pretenien assegurar-se l’adhesió de les ciutats. En la pràctica, els reis feien intents sistemàtics d’interferència en l’administració de les ciutats, on intentaven augmentar el seu poder efectiu a través d’una sèrie de mecanismes: 1) El rei tenia un poder de veto sobre l’assemblea de les ciutats, però no es posava en pràctica gaire sovint per tal d’e-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 125

125

Una nova era

vitar el descontentament ciutadà, el rebuig a la política real i, en última instància, la revolta de les polis. 2) El rei podia imposar les seves decisions a les ciutats, sobre la base de l’ideal de bon governant que es veu regit per l’eunoia (concòrdia, bon govern i especialment bé comú). Per això, les ordres reials podien venir revestides de la justificació que eren preses en benefici del bé comú de tots els súbdits. Aquest ideal permetia als reis establir la seva voluntat revestint-la de bones intencions. Aquestes decisions reials prenen sempre la forma de recomanacions, i no d’ordres explícites, però els grecs sabien perfectament els riscos que corrien si no posaven aquestes recomanacions reials en pràctica. 3) En diverses ciutats del món hel·lènic, i especialment en algunes de les més destacades polis gregues com la mateixa Atenes, hi ha una sèrie de guarnicions militars instaurades pels reis, la funció evident de les quals és la d’actuar com a força de coerció. Aquestes mesures, potser justificades per la importància estratègica d’aquestes ciutats per a la defensa del regne, permetien al rei mantenir un control efectiu i directe sobre les ciutats més rebels o perilloses. 4) El pagament de tribut. Tal com hem explicat en comentar la Lliga Aticodèlica, el tribut pot ser una arma política perillosa i molt valuosa. A través de les quantitats que les ciutats havien de pagar al rei, aquest podia mantenir-hi el seu control, ja que aquella que desafiés la seva autoritat hauria de respondre al pagament d’un tribut de quantia superior.

4.2.3. Relacions amb el territori: l’Administració Durant el període hel·lenístic els reis van fundar nombroses poleis, fonamentant-se en aquesta virtut que els grecs con-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 126

126

Pèricles no hi és

cedien al bon governant, l’evergesia (mecenatge de les arts i sufragi d’obres públiques) i la philantropia (difusió de la cultura grega entre els bàrbars). Moltes d’aquestes noves polis eren producte de l’assentament de soldats ja veterans, jubilats i invàlids, o també de guarnicions que asseguraven al rei el control del territori. Administrativament, hi ha diversos tipus de funcionariat, que ara detallarem: 1) Phrourarca, comandant de guarnicions, ja siguin d’aquelles instaurades a les ciutats gregues o d’unes altres l’objectiu de les quals és el manteniment del control del territori per interessos estratègics. El nom procedeix de phrouria, que significa fortalesa, plaça forta. Per tant, phrourarca és l’encarregat d’aquesta phrouria. Aquestes guarnicions estaven preparades per suportar setges increïblement llargs, de fins a un any i mig, com a mitjà de dissuasió davant de qualsevol intent de setge. Sabem també que les capacitats del phrourarca són les de controlar els seus soldats i la zona d’influència de l’entorn de la seva phrouria. Així mateix, estan encarregats del subministrament de queviures a la seva fortalesa i als soldats al seu càrrec. Una altra de les seves atribucions, encara que de forma indirecta, és assegurar el cobrament del tribut reial a les zones de la seva influència. Resulta curiós, i de gran interès, que els soldats rebien terres per poder proveir-se d’aliments; aquestes terres, un cop els soldats es jubilaven, es convertien en les seves propietats d’explotació com a recompensa pels serveis prestats. Els soldats, en establir una mena de vincle sentimental amb les terres, es lliuraven a la seva defensa amb més afany. 2) Diocetes: són els cobradors d’impostos. Per això, com a recaptadors, les seves funcions són també les d’inspectors de les rendes i el treball, per conèixer correctament la produc-

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 127

127

Una nova era

ció de la zona en la qual duen a terme les seves activitats, i a través d’això, del tant per cent de producció que correspon al pagament d’impostos. Aquest càrrec de diocetes estava jerarquitzat, ja que hi ha un diocetes de caràcter regional, que ret comptes al seu superior territorial, que, al seu torn, els ret al seu superior comarcal, i així successivament fins que s’arriba al sàtrapa. 3) Sàtrapa: governador territorial designat directament pel rei. És un càrrec de confiança, per la qual cosa sol estar ocupat per familiars del rei o personatges molt propers a la casa reial. És el responsable màxim de l’Administració general de la seva província: justícia, impostos, manteniment de les relacions entre el rei i les polis, control del territori, etc. A través d’aquesta organització de l’espai, podem percebre una clara diferència entre els membres de les comunitats indígenes dels territoris conquistats per la campanya asiàtica d’Alexandre el Gran, això és, els habitants indígenes dels territoris hel·lenístics, i els grecs. Així com els indígenes habiten el món rural i estan sota el domini directe dels reis, per ser considerats súbdits d’aquests, els grecs, que habiten l’espai urbà hel·lenístic, apareixen formalment com a aliats dels reis i només sota el seu domini indirecte (almenys teòricament). D’aquesta manera, la polis, en tant que símbol de la cultura, se’ns presenta com a espai segregador, com a diferència insalvable entre indígenes i hel·lens.

4.3. Epíleg: la fi d’un món? La conquesta romana El món hel·lenístic suposa una mena de globalització de la cultura. El grec fa de llengua franca amb la qual les idees de tot el Mediterrani oriental poden fluir i fer-se un lloc dins de

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 128

128

Pèricles no hi és

la tradició clàssica. Des d’un punt de vista cultural, l’hel·lenisme suposa la culminació de la cultura grega, ja que els reis hel·lenístics prenen consciència de la necessitat de protegir la producció literària, filosòfica i artística des d’un punt de vista institucional, i proliferen les escoles i els museus (que són temples dedicats a les muses) o les biblioteques, per tal de crear llocs on tota la producció de la civilització grega pugui estar compilada i ser visitada per qualsevol persona que tingués interès a fer-ho. Però l’època hel·lenística va patir també, amb una gran virulència, el càncer de la guerra. La necessitat de cada nou rei de demostrar la seva legitimitat mitjançant l’exercici de la guerra va donar lloc a conflictes constants per tot el Mediterrani grec. Al final va penetrar en aquestes lluites un agent extern, que acabaria imposant la seva força per tal de posar fi als continuats enfrontaments de les potencies hel·lenístiques. Aquest agent extern és Roma. Al llarg dels dos darrers segles abans de l’era cristiana, els grecs van començar a tenir contactes freqüents amb el poder romà, que a cops van cristal·litzar en aliances militars i a cops en derrotes, cada vegada més freqüents. Va ser així que els romans, d’una manera progressiva però inexorable, van anar sotmetent els grecs. Sovint aquesta part de la història antiga deixa de ser pròpiament del món grec i passa a formar part de la crònica de l’expansió romana cap a Orient. Tot i l’experiència grega en el combat, els romans es van convertir, a poc a poc, en una mena de malson per als soldats grecs. La violència extrema que feien servir les legions romanes no tenia res a veure amb el que els grecs havien viscut fins aleshores. I això va anar convertint Roma en la dominadora de la política internacional mediterrània, fins que l’any 31 aC, durant la lluita interna de Roma entre Octavi i Marc

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 129

129

Una nova era

Antoni, el darrer regne hel·lenístic que encara era independent, l’Egipte ptolemaic governat per la mítica Cleòpatra, va ser derrotat a la batalla d’Actium, en què Marc Antoni va perdre el seu exèrcit i va condemnar el món hel·lenístic a la seva fi. Grècia, evidentment, continuarà existint, i la cultura grega tornarà a lluir novament amb el suport i la protecció dels emperadors romans. Però ja no serà la Grècia que hem conegut, perquè a partir d’aquest moment passarà a ser una província més del vast Imperi Romà.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 130

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

Página 131

131

Bibliografia

Bibliografia

Obres generals i materials pràctics D. A. (2000), Barrington Atlas of the Greek and Roman World, Princeton. Aghion, C; Barbillon, F.; Lissarrague (1997), Guía iconográfica de los héroes y dioses de la antigüedad, Madrid. Alberich, J. et al. (1989), Grecs i romans, Barcelona. Alberich, J.; Ros, M. (1993), La transcripció dels noms propis grecs i llatins, Barcelona. Barceló, P. (2008), Breve historia de Grecia y Roma, Madrid. Bengston, H. (2008), Historia de Grecia, Madrid. Bermejo Barrera, X. C. (1987), El final de la Historia. Ensayos de Historia Teórica I, Madrid. Bermejo Barrera, X. C. (1989), Replanteamiento de la Historia, Madrid. Bermejo Barrera, X. C. (1983), Psicoanálisis del conocimiento histórico, Madrid. Bermejo Barrera, X. C. (2005), Sobre la Historia considerada como poesía, Madrid. Bianchi Bandinelli, R. (1980-1984) (dir.), Historia y civilización de los griegos, Barcelona. Blázquez, J. M. et al. (1989), Historia de Grecia antigua, Madrid. Boardman, J. et al. (1988) (eds.), Historia Oxford del mundo clásico. I: Grecia, Madrid.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 132

132

Pèricles no hi és

Carter (1991), Themes for Classical Studies, Cambridge. Chamoux, F. (2000), La civilización griega, Barcelona. Cotterell (1986), Los orígenes de la civilización europea, Barcelona. Connolly, P. (1998), La ciudad antigua, Madrid. Crawford, M. (1986) (ed.), Fuentes para el estudio de la Historia Antigua, Madrid. Domínguez Monedero, J. et al. (1999), Historia del mundo clásico a través de sus textos. I: Grecia, Madrid. Domínguez Monedero, J. (2006), Atlas histórico del mundo griego antiguo, Madrid. Duby, G. (1989), Atlas histórico mundial, Madrid/Barcelona. Etienne, R. ; Etienne, F (1992), La Grecia antigua. Arqueología de un descubrimiento, Madrid. Fernández Nieto, F. J. (2005), Historia antigua de Grecia y Roma, València. Fernández Uriel, P.; Vázquez Hoys, A. M. (1994), Diccionario del mundo antiguo, Madrid. Fernández Uriel, P. (1996), Historia antigua universal II: El mundo griego (hasta el s. IV a.C.), Madrid. Ferrari, F. et al. (1993), Dizionario della civiltà classica, Milà. Finley, M. I. (1977), Uso y abuso de la historia, Barcelona. Finley, M. I. (1985), Los griegos en la Antigüedad, Barcelona. Finley, M. I. (1986), Historia antigua. Problemas metodológicos, Barcelona. Glotz, G. (1957), La ciudad griega, Mèxic. Gómez, J. L. et al. (2003), Historia antigua: Grecia y Roma, Barcelona. Gómez Espelosín, F. J. (1999), Diccionario de términos del mundo antiguo, Madrid.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 133

133

Bibliografia

Grant, M. (2002), Atlas de historia clásica. Del 1700 aC al 565 dC, Madrid. Grimal, P. (2008), Diccionari de mitologia grega i romana, Barcelona. Guzmán Guerra, F. J.; Gómez Espelosín, I.; Guzmán (2005), Grecia: mito y memoria, Madrid. Hazel, J. (2002), Quién es quién en la historia de Grecia, Madrid. Hidalgo De La Vega, M. J.; Sayas, J. J.; Roldán Hervás, J. M. (1998), Historia de la Grecia antigua, Salamanca. Hornblower, S. (1999), El mungo griego 479-323 a.C., Barcelona. Howatson, M. C. (1991), Diccionario de la literatura clásica, Madrid. Howatson, M. C. (1993) (dir.), Dictionnaire de l'Antiquité, París. Kinder, H.; Hilgemann, W. (2003), Atlas histórico mundial. 1, De los orígenes a la Revolución Francesa, Madrid. Kolb, F. (1984), La ciudad en la antigüedad, Madrid. Kintam (2004), Atlas histórico de la antigua Grecia, Madrid. Lane Fox, R. (2007), El mundo clásico, Madrid. Levi, P. (1992), Grecia, cuna de Occidente, Madrid. Longo, O. (2009), El universo de los griegos. Actualidad y distancias, Barcelona. López Melero, R.; Plácido, D.; Presedo, F. (1992), Historia universal edad antigua. Grecia y Oriente Próximo, Barcelona. Marco, F.; Beltrán, F. (1996), Atlas de historia antigua, Saragossa. Murray (1981), Grecia antigua, Madrid. Osborne, R. (1998), La formación de Grecia: 1200-479 a.C., Barcelona.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

© Editorial UOC

Página 134

134

Pèricles no hi és

Snodgrass, A. M. (1990), Arqueología de Grecia, Barcelona. Struve, V. V. (1974), Historia de la Grecia antigua, Madrid. Vázquez Hoys, M. (1993), Introducción a la Historia Antigua II. El mundo griego (desde el s. IV a.C.), Madrid. Will, E. (1997), Historia de Grecia antigua I. El mundo griego y el Oriente: el siglo V, Madrid. Will, E.; Mossé, C.; Goukowski, P. (1997), Historia de Grecia antigua II. El mundo griego y el Oriente: el siglo IV y la época helenística, Madrid.

Obres temàtiques D. A. (1981), El marxismo y los estudios clásicos, Madrid. D. A. (1986), La fortification dans l'histoire du monde Grec, París. Alonso Troncoso, V. (1987), Neutralidad y neutralismo en la guerra del Peloponeso (431-404), Madrid. Antolín (2008), La policía en Grecia: de la polis al estado helenístico, Madrid. Bermejo Barrera, X. C. (1988), El mito griego y sus interpretaciones, Madrid. Bermejo Barrera, X. C. (1990), Mito y parentesco en la Grecia antigua, Madrid. Bermejo Barrera, X. C. (1996), Los orígenes de la mitología griega, Madrid. Boardman, J. (1975), Los griegos en ultramar: comercio y expansión colonial antes de la era clásica, Madrid. Boardman, J. (1998), Escultura griega. El periodo arcaico, Madrid. Boardman, J. (2000), Escultura griega. El periodo clásico, Madrid.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 135

135

Bibliografia

Bosworth, B. (1996), Alejandro Magno, Madrid. Bowra, M. (1979), La Atenas de Pericles, Madrid. Bruit Zaidman, L.; Schmitt Pantel, P. (1991), La religion grecque dans la cité grecque à l'époque classique, París. Buxton, R. (2000), El imaginario griego. Los contextos de la mitología, Madrid. Camp, J. M. (2001), The archaelogy of Athens, New Haven, Londres. Cantarella, E. (1991), Según natura: La bisexualidad en el mundo antiguo, Madrid. Cantarella, E. (1991), La calamidad ambigua. Condición e imagen de la mujer en la Antigüedad griega y romana, Madrid. Chadwick, J. (1977), El mundo micénico, Madrid. Chaves, F. (1992), Los griegos en Occidente, Sevilla. Connolly, P. (1986), La vida en els temps d'Ulisses, Barcelona. Cruz Andreotti, G.; Pérez Jiménez, A. (2003) (coord.), De la aldea al burgo: la ciudad como estructura urbana y política en el Mediterráneo, Madrid. Davies, J. K. (1981), La democracia y la Grecia clásica, Madrid. Detienne, M. (1986), Los maestros de verdad en la Grecia arcaica, Madrid. Detienne, M. (1986), Dionisos a cielo abierto, Barcelona. Dickinson, O. (2000), La edad del bronce egea, Madrid. Domínguez Monedero, J. (1991), La polis y la expansión griega. Siglos VIII-VI, Madrid. Domínguez Monedero, J.; González, P. (1999), Esparta y Atenas en el siglo V a.C., Madrid. Dover, K. J. (1986) (ed.), Literatura en la Grecia antigua. Panorama del 700 a.C. al 500 d.C., Madrid.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 136

136

Pèricles no hi és

Easterling, P. E.; Knox, B. M. W. (1990) (eds.), Historia de la literatura clásica: I. Literatura griega, Madrid. Ellul, J. (1999), Histoire des Institutions. L'Antiquité, París. Enrile Arrate, J. P.; Fernández Sinde, A. (2009), Arquitectura de espectáculo y puesta en escena en la Grecia antigua, Madrid. Finley, M. I. (1982), Esclavitud antigua e ideología moderna, Barcelona. Finley, M. I. (1980), Vieja y nueva democracia, Barcelona. Finley, M. I. (1985), El món d'Ulisses, Barcelona. Finley, M. I. (2000), La Grecia antigua: economía y sociedad, Madrid. Finley, M. I. (2005), Grecia primitiva: La edad del bronce y la era arcaica, Buenos Aires. Flaceliere , R. (1989), La vida cotidiana en Grecia en el siglo de Pericles, Madrid. Foucault, M. (2004), Discurso y verdad en la Grecia antigua, Barcelona. Funke, P. (2001), Atenas clásica, Madrid. Gandumet, J. (1967), Institutions de l'Antiquité, París. García Gual (1992), Introducción a la mitología griega, Madrid. García Gual (1995), La Antigüedad novelada, Madrid. García Gual (2008), Epicuro, Madrid. García Gual (2009), La Secta del Perro, Madrid. Garlan, Y. (1974), Recherches de poliorcétique grecque, París. Gil, L. et al. (1984), Introducción a Homero, Madrid. Gómez Espelosín, J. (1985), Rebeliones y conflictos internos en las ciudades del mundo helenístico, Saragossa/Alcalá de Henares.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 137

137

Bibliografia

Gómez Espelosín, J. (2000), El descubrimiento del mundo. Geografía y viajeros en la Grecia antigua, Madrid. Gonzálex García, J. (1991), A través de Homero. La cultura de la Grecia Antigua, Santiago de Compostel·la. Graves, R. (1994), La comida de los centauros, Madrid. Graves, R. (1985), La guerra de Troia, Barcelona. Griffin, J. (1984), Homero, Madrid. Gschnitzer, F. (1987), Historia social de Grecia. Desde el período micénico hasta el final de la época clásica, Madrid. Guthrie, W. K. C. (2003), Los filósofos griegos, Mèxic. Guzmán, F. J.; Gómez Espelosín, J. (1997), Alejandro Magno. Del mito a la historia, Madrid. Hammond, N. G. L. et al. (1972), A History of Macedonia, Oxford. Hammond, N. G. L. (1992), Alejandro Magno, Madrid. Iriarte (1996), Democracia y tragedia: la era de Pericles, Madrid. Iriarte (1990), Las redes del enigma. Voces femeninas en el pensamiento griego, Madrid. Iriarte (2002), De amazonas a ciudadanas. Pretexto ginecocrático y patriarcado en la Grecia antigua, Madrid. Iriarte, M.; González, M. (2008), Entre Ares y Afrodita: violencia del erotismo y erótica de la violencia en la Grecia antigua, Madrid. Jameson, M. H. (2003), El mundo rural en la Grecia antigua, Madrid. Lane Fox, R. (2009), Héroes viajeros, Madrid. Lesky (1989), Historia de la literatura griega, Madrid. Lesky (2001), La tragedia griega, Barcelona. Long (1975), La filosofía helenística, Madrid.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 138

138

Pèricles no hi és

López Eire; Schrader, C. (1994), Los orígenes de la oratoria y la historiografía en la Grecia clásica, Saragossa. López Melero, R. (1997), Filipo, Alejandro y el mundo helenístico, Madrid. Loraux, N. (2004), Madres en duelo, Madrid. Loraux, N. (2004), La experiencia de Tiresias, Madrid. Loraux, N. (2008), La guerra civil en Atenas, Madrid. Loraux, N. (2008), La ciudad dividida: El olvido en la memoria de Atenas, Madrid. Marcet, R.; Sanmartí, E. (1989), Empúries, Barcelona. Martin, R. (1965), Manuel d'Architecture Grecque, París. Martin, R. (1974), L´Urbanisme dans la Grece Antique, París. Martínez-Pinna, J.; Montero Herrero, S.; Gómez Pantoja, J. (1998), Diccionario de personajes históricos griegos y romanos, Madrid. Meier (1991), De la Tragédie Grecque comme art politique, París. Meiggs, R. (1972), The Athenian Empire, Oxford. Momigliano (1984), La historiografía griega, Barcelona. Momigliano (1993), Ensayos de historiografía antigua y moderna, Mèxic. Momigliano (1999), La sabiduría de los bárbaros. Los límites de la helenización, Madrid. Mossé et al. (1977), Clases y luchas de clases en la Grecia antigua, Madrid. Mossé (1967), Les institutions politiques grecques a l'époque classique, París. Mossé (1987), Historia de una democracia: Atenas, Madrid. Mossé (1990), La mujer en la Grecia clásica, Madrid. Mossé (2004), Alejandro Magno. El destino de un mito, Madrid.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 139

139

Bibliografia

Mossé (2007), Pericles. El inventor de la democracia, Madrid. Oliva, P. (1983), Esparta y sus problemas sociales, Madrid. Onians, J. (1996), Arte y pensamiento en la época helenística, Madrid. Pascual González, J. (1997), Grecia en el siglo IV a.C. Del imperialismo espartano a la muerte de Filipo de Macedonia, Madrid. Perea Yébenes, S. (2000), Mitos griegos e historiografía antigua, Sevilla. Pérez Martín (2000), Los extranjeros y el derecho en la antigua Grecia, Madrid. Pinsent, J. (1989), Mitologia grega, Barcelona. Plácido (1997), La sociedad ateniense. La evolución social en Atenas durante la guerra del Peloponeso, Barcelona. Plácido et al. (1998), La guerra del Peloponeso, Madrid. Plácido et al. (2006), La construcción ideológica de la ciudadanía, Madrid. Pollit, J. J. (1987), Arte y experiencia en la Grecia clásica, Bilbao. Pollit, J. J. (1989), El arte helenístico, Madrid. Pomeroy, S. B. (1991), Diosas, rameras, esposas y esclavas, Madrid. Préaux (1984), El mundo helenístico. Grecia y Oriente, desde la muerte de Alejandro hasta la conquista de Grecia por Roma (323146 a.de C.), Barcelona. Prontera (2003), Otra forma de mirar el espacio: geografía e historia en la Grecia antigua, Málaga. Quesada (2008), Armas de Grecia y Roma, Madrid. Richter (1980), El arte griego, Madrid. Rodríguez Adrados (1975), La democracia ateniense, Madrid.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 140

140

Pèricles no hi és

Romilly, J. de (1977), Los fundamentos de la democracia, Madrid. Romilly, J. de (1996), Alcibíades, Barcelona. Rostovzeff, M. I. (1967), Historia social y económica del mundo helenístico, Madrid. Rouillard, P. (1991), Les grecs et la péninsule ibérique du VIIIe. au IVe. siècle avant Jésus-Christ, París. Sancho Rocher, L. (1997), Un proyecto democrático. La política en la Atenas del siglo V, Saragossa. Sanmartí; Nolla, J. (1988), Empúries. Guia itinerària, Barcelona. Sariol, J.; Cucurella, S.; Moncau, C. (1994), La mitologia clàssica. Literatura, art, música, Barcelona. Shipley (2001), El mundo griego después de Alejandro, Barcelona. Sinn, U. (2001), Olimpia, Madrid. Sissa; Detienne, M. (1994), La vida cotidiana de los dioses griegos, Madrid. Solà Bonet, M. (2006), El somni de Grècia: la recepció catalana de la cultura clàssica, Barcelona. Ste. Croix, G.E.M. de (1988), La lucha de clases en el mundo griego antiguo, Barcelona. Turner, V. (2009) (dir.), La belleza del cuerpo : arte y pensamiento en la Antigua Grecia, Alacant. Vanhove et al. (1992), L'esport a la Grècia antiga. La gènesi de l'olimpisme, Barcelona. Vernant, J.-P. (1983), Mito y pensamiento en la Grecia antigua, Barcelona. Vernant, J.-P. (ed.) (1999), Problèmes de la guerre en Grèce ancienne, París. Vidal-Naquet, P. (1983), Formas de pensamiento y formas de sociedad en el mundo griego, Barcelona.

Pericles.qxd

29/10/09

© Editorial UOC

12:41

Página 141

141

Bibliografia

Vidal-Naquet, P. (2006), La Atlántida. Pequeña historia de un mito platónico, Madrid. Vidal-Naquet, P. (1992), La democracia griega. Una nueva visión, Madrid. De la Villa (2004)) (ed.), Mujeres de la Antigüedad, Madrid. Walbank, W. (1985), El mundo helenístico, Madrid. Wulff, F. (2008), Grecia en la India, Madrid. Yanguas, N. S.; Picazo, M. (1980), La colonización griega, Madrid. Zaragoza (2007), Invisibilitat i poder: cares del femení a la Grècia antiga, Tarragona.

Pericles.qxd

29/10/09

12:41

Página 142